El 2023 vaig rebre un encàrrec de l’IEVA (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida), entitat de la qual soc soci. Pep Albinyana em va telefonar per a contar-me que l’IEVA, en col·laboració amb el Casal d’ACPV, organitzaria al llarg de l’any una sèrie d’actes per commemorar els seixanta anys de l’Aplec de Bocairent (també conegut com l’Aplec Prohibit, succés històric en què el govern franquista, en olorar la ploma de Joan Fuster rere el text de convocatòria, va enviar una dotació desproporcionada de la guàrdia civil per a impedir l’entrada a Bocairent dels valencianistes que hi acudien de tot el país i, en conseqüència, va impedir el concert de Raimon que havia de fer-se al teatre Avenida). Els actes en record, m’explicà Pep, conclourien a la tardor al mateix Bocairent, però prèviament es farien en altres pobles conferències i taules redones de diferents àmbits per indagar en l’evolució del valencianisme a la Vall d’Albaida al llarg d’eixes sis dècades. A mi, concretament, se’m va encomanar una xarrada sobre música pop en valencià a la nostra comarca; l’ajuntament d’Aielo havia compromés cert pressupost i l’acte es faria allí.
Vaig acceptar encantat, em venia com l’anell al dit. Vaig treballar a fons en la ponència, inicialment concebuda com a audició comentada. Per il·lustrar les coses que volia explicar, vaig preparar una setlist de setze cançons. El problema era que de les dos primeres no n’hi havia gravació; “eixes dos les cantaré”, vaig pensar, però al final la cosa va evolucionar a “que collons, les cantaré totes!”.
Donat que l’acte s’anava a celebrar just al costat del Museu Nino Bravo, calia que la primera cançó explicada fora alguna de les que els Superson havien fet al seu “mític” concert a la seu de Lo Rat Penat (5-10-1963). Seixanta anys –tot encaixava– des del dia en què l’aieloner Manolito Ferri (posteriorment Nino Bravo) havia cantat en valencià el repertori internacional més novell en un palau vetust del centre de València. D’aquell concert no s’ha conservat l’àudio que se sap que es va gravar (ni es pot trobar ja) però sí la llista de temes; vaig investigar aquell repertori i vaig triar adaptar la titulada “Ballant el surf”, segur que es devia tractar de “Your Baby’s Gone Surfin’” de Duane Eddy, que els Superson degueren conéixer per l’adaptació d’Augusto Algueró per a Los Embajadores.
Quan entrava l’estiu, vaig contar el projecte a la singular colla que toquem habitualment junts i es van engrescar, s’enrolaren tots, també esta vegada el versàtil Jordi Pastor al saxo, violí i acordió. Ens diríem Les Marquesettes (una aclucada d’ull a la marquesa de Malferit, que se us ha d’explicar tot!) i tots utilitzaríem pseudònims.
El primer obstacle que se’ns va presentar va ser la impossibilitat de quadrar les complicades agendes, impossible fer un assaig amb tota la banda (finalment en foren dos, cadascun la meitat del repertori, i no tots presents). El segon problema va arribar en agost a causa de l’hospitalització de ma mare, trista situació que va precipitar el seu final: ma mare, Encarnita (Encarnació González Talens, Tavernes de la Valldigna 1939 – Burjassot 2023), va morir dos setmanes després d’este concert, quan comptava 84 anys.
Així, amb esgotament i ànim trastocat per part meua i del meu germà Miquel i amb una inquietant manca d’assaig, ens vam presentar aquell dia a l’auditori d’Aielo de Malferit. Tot va eixir bé, la veritat: sonàrem, la gent s’ho va passar en gran, van atendre entre interessats i divertits les meues peroracions i els músics que m’acompanyaven tenien taules de sobra.
Jo li havia dit a Pau Tortosa (el tècnic de Canals que havia gravat el concert de Tomàs al Micalet) que se’n vinguera i ho enregistrara tot. Quina frustració, en arribar-me el transfer de les pistes, descobrir que, per un error, els micros de Mireia i de Toni de l’Hostal no s’havien gravat als dos primers temes! Començaven a meitat del segon (“Entropessant” divertida adaptació de la coneguda “Stumblin’ In” de Suzi Quatro i Chris Norman que recuperàvem del repertori de l’ontinyentí Buffalo Gil). Vaja, justet en eixos dos inèdits amb què jo havia imaginat un single de Les Marquesettes, la gravació no servia... Vaig escoltar la resta del concert i vaig trobar que en totes les cançons hi havia allò que anomenem “gambes”, petites errades –lapsus de lletra, alguna nota desafortunada– que si bé en directe poden passar desapercebudes en un disc són inadmissibles. En totes les cançons? No, en totes no, la versió de Kaoba, “L’amor”, havia eixit quasi perfecta. Vaig mesclar únicament eixe track i el vaig arxivar per si un dia, com és hui el cas, en feia res.
