Al cantó 05 ja vos he presentat Hyphen B, la meua filla Carmen (Carmen Barranco Herrero, Ontinyent 2002). Ara em toca parlar-ne amb més detall i em resultarà difícil que no sone tot una miqueta... impúdic. Què pot dir un pare? Doncs la veritat: que es tracta d’una persona única i meravellosa i que ocupa un lloc principal al meu cor (el mateix vos podria contar sobre el meu fill Jesús, el seu germà major, qui també, per cert, fa música rere els pseudònims Hz o Herzu).
Deveu estar pensant que he sigut jo, son pare, qui els ho ha inculcat des de menuts, o portant-los a tal escola, però no va anar ben bé així. A casa hem tingut la màxima que les activitats “extraescolars” les triaren ells: els féiem provar diferents coses i ells decidien en quines activitats associatives, esportives o artístiques es volien mantindre. Carmen va demostrar des de menuda predilecció per la dansa. La seua entrada al món de la música vingué per ací; va passar molts anys fent ballet i d’esta activitat va traure bones lliçons sobre esforç personal, treball en equip i una certa mirada artística.
En iniciar Batxillerat, va trobar que necessitava més temps i va deixar l’acadèmia de dansa. Va començar aleshores a interessar-se en progressar amb la guitarra i el piano i fins i tot va compondre algunes cançons. El confinament de 2020 la va pillar en un curs clau, 2n de Batxillerat, però tantes hores de reclusió domiciliària li permeteren pujar més sovint a l’estudi que tinc a les golfes de casa a interessar-se per la manera de gravar-se. Fruit d’aquell aprenentatge és un primer EP en col·laboració amb un parell d’amigues (Elena i Ela) que no va quedar del tot inèdit (alguna cosa en va eixir per xarxes i Youtube).
Els anys següents Carmen es va mudar a València, a viure als mateixos espais on anys abans m’havia criat jo (“Filla, este supermercat era abans Pachá Auditorium; ací és on, quan es deia Arena, coneguí a ta mare”) i allí continua, combinant amb admirable responsabilitat treball, estudis, música i vida social. Dels seus anys universitaris, aquells que resumeix bé el títol de la cançó “Massa Benimaclet” de Colomet, li queda una gran experiència. Va prendre afició a anar a les jams que s’organitzen a diversos locals de la ciutat, on va establir amistats amb molts dels talents que alimenten el batec a València, alguns tan de primera fila com Caramelo o Johnny B Zero.
L’EP Sentirme recull la banda sonora d’eixa etapa, amb cinc cançons pròpies en castellà, però al seu repertori usa també el valencià i més llengües. Carmen va trobar l’oportunitat de treballar en col·laboració amb Ti, un jove productor de Barcelona, amb qui va fer tres cançons de les cinc que tenia el disc. Em va sorprendre molt que, a última hora, decidira que una d’eixes cançons seria un descart. Es tractava d’una peça d’R&B, que a mi en realitat m’agradava i on m’havia divertit afegint uns bongos. I ara deia que eixe tema anava fora i que anàvem a afegir-ne un altre. Jo em desesperava: “estàs segura de voler endarrerir un mes la publicació per canviar una cançó tan poderosa per un baladón sobre una ruptura?”. Sí, ho tenia clar, les seues raons tindria. Vaig comprendre que la decisió de publicar o no correspon a l’artista i ho vaig respectar.
Com vaig respectar també coses com l’ús de l’autotune en alguna pista vocal, efecte que té molt de segell generacional. Els tracks de veu ja em venien fets (en algun moment simulant un “work in progress” que li donava una espontaneïtat adorable) i el meu treball consistia en afegir capes instrumentals sobre la senzilla base on un piano elèctric marcava els acords. Vaig quedar especialment satisfet amb la pista de guitarra, gravada amb la meua Gretsch Electromatic de color cirera.
D’este temps ençà Hyphen B no ha deixat de traure amb certa regularitat cançons (moltes són covers), sobretot a Instagram i TikTok, en la manera com hui en dia es consumeix la música, breus peces audiovisuals d’un o dos minuts, què hi farem?