Fragments del parlament
«Lluís Roda: poeta que examina»
Presentació literària a l’Espai Cultural El Filaner (juny de 2011)
(...) En primer lloc, el poemari Nadir, premi dels Jocs Florals de Barcelona 2010, un text sobre l’amor i sobre el descens i ascens, nové llibre de Lluís Roda que ha valgut a l’autor el títol de Poeta de Barcelona i el situa al més alt de la seua trajectòria. En segon lloc, Extrets de Cant de mi mateix de Walt Whitman, una traducció que Roda va realitzar a l’inici de la seua carrera però que es publica ara, junt a l’original en anglés, obra que el dimensiona d’una forma sorprenent just al moment de partida de la seua producció. Així mateix, (...) l’espectacle Jas, una selecció antològica en què ell mateix recita en compenetració amb el grup del prestigiós jazzman David Pastor. El muntatge s’ha estrenat a la Pedrera de Barcelona (...). De tot això i de tot allò que ell desitge, ens parlarà Lluís després. Abans faré jo la introducció, provisionalment titulada: Lluís Roda: poeta que examina.
(...) Un escriptor que el periodista Emili Piera ha definit com «el contrari d’un frívol».
(...) Faré a continuació un exercici com aquells que acaben amb «(150 paraules)», les quals he triat de la documentació (...) Ací van: «esperit lliure», «esclat renovador», «llarg recorregut», «poeta lúcid», «mitja dotzena d’obres en primera fila del gènere», «escorcolla amb enginy i profunditat», «reflexió generacional», «implacable inventari», «caràcter vivencial», «s’allunya de la idealització», «filosofia en el sentit originari», «vivisecció de la realitat», «distanciament analític», «desmitificació», «experiència i experimentació», «constant recerca», «camins originals», «contra corrent», «materials antipoètics», «to calidoscòpic», «diversitat de registres», «sorpresa», «paradoxa», «virtuosisme», «coincidència de contraris», «llenguatge díscol», «exhumar sentits recòndits», «il·luminació d’angles morts», «agredolça estranyesa», «claredat i perspicàcia», «avaluador», «radical», «sintètic», «simple i intel·ligent», «voluntat de dignificació», «universalitzable», «dir el que no està dit», «rigorosa i agosarada paràbola», «irònica inquisició», «lirisme rar», «poètic a posteriori», «combinació humanística», «entre cerebral i lúdica», «preguntes fetes resposta», «quallar l’entrellat comprometedor de la vida», «gravetat serena», «metapoesia»... «el llenguatge és un subratllat del món», «la poesia és el subratllat d’un subratllat»... 135 paraules. En falten 15. Les 15 que falten, que ara diré, són les 15 consultes al diccionari que m’ha calgut fer durant la lectura de Nadir: (...) i «turiferari».
(...) Sempre m’ha anat davant. Cinc anys ens separen per edat, però la sensació és que no són ben bé anys, sinó anys llum. La seua carrera s’inicià d’una manera tan fulgurant que vaig arribar a estudiar-lo a la facultat. Fixeu-vos, perquè crec que és insòlit: a l’últim curs de carrera, a mi em van fer llegir un escriptor que sols tenia cinc anys més que jo. Així, gràcies al vell professor Pérez Muntaner, em sonava el nom del poeta que mesos després va resultar guanyador del premi Octubre de poesia, amb l’obra Sobre l’hamada. (...) El fet és que quan Lluís tenia si fa no fa l’edat dels meus alumnes, ja havia anat a Nova York i n’havia tornat. Com fera Bob Dylan vint anys abans (...) rere la pista que allò fonamental no es troba en una resposta, sinó en formular la pregunta correcta. Una pregunta com: «Si traduïm la poesia, què és allò que se’n perd? (perquè allò que se’n perd és el que cerque a la meua poesia)».
(...) Roda va acarar, quan no havia fet encara vint anys, la traducció de Fulles d’herba, altrament dit Cant de mi mateix, l’obra cim de Walt Whitman, considerat pare de la poesia actual, inventor, entre més troballes definitives, d’uns anomenats «ritmes còsmics» on molts veuen el naixement del vers lliure. Per coses com eixa, afirme que Lluís Roda va davant.
(...) Durant un sol curs, exercí ací a Ontinyent, on ensenyava les matèries de Música, Anglés i Valencià. I li passaven coses que a mi no crec que m’arriben a passar, com ara que un alumne li confiara la seua vocació de poeta, la seua decisió de fer poesia actual. Que, si fa no fa, això li degué dir Sergi Torró, la persona que anys més tard ens va presentar.
