Durant l’etapa de composició de Continua, vaig comentar amb el meu germà Miquel que em faltava encara una cançó i, immediatament, me’n va tocar tres o quatre. Li vaig dir que la que més m’agradava era esta, que creia reconéixer com un vell tema de l’etapa en Geperuts. Amb tota confiança li vaig dir que la música era bestial però que el text que m’havia cantat no estava a l’alçada, que no era culpa seua, que era el meu alt nivell d’exigència. La bona notícia era que la mètrica de la cançó era la de la millor poesia valenciana clàssica, els decasíl·labs que usava, per exemple, Ausiàs March. Si aconseguíem un text contemporani amb eixe metre, on trobara els ressons èpics que li feren justícia a la música, ja ho tindríem. Crec que li vaig dir que buscaria alguna cosa d’Estellés...
No calgué. Un d’aquells dies m’escriuen de La Llibreria de Ximo Soler, que ja tenien una comanda que havia fet. Entre els llibres, un poemari de Ramon Ramon (Ramon Francesc Ramon Raga, Catarroja 1970), escriptor que no havia llegit. Me l’havien recomanat un parell d’amics, afortunadament! Va ser obrir-lo i trobar el que buscava: uns decasíl·labs vibrants, poderosos, magnífics... Les quatre estrofes inicials del llibre (podrien ser qualssevol altres quatre) conformaven un text perfecte.
Vaig fer una demo amb un parell d’instruments i de veus, per enviar-la al meu bro i, per descomptat, a Ramon Ramon; no podíem fer la cançó si ell no donava consentiment. No sols ens el va donar, sinó que ho va fer amb entusiasme, més encara quan li vaig trametre la cançó acabada.
És que es va quedar brutal.
