Confesse que quan, cap a 2010, per iniciativa de l’escriptor Josep Lozano, va prosperar la idea dels Sopars Estellés (o Nits Estellés), m’ho vaig mirar amb certa prevenció. M’explique: la meua admiració pel poeta burjassoter és màxima, incondicional, però vaig opinar que, de la mateixa manera que en el seu dia la perduració del model llorentí va suposar un llast per a la modernització de la literatura valenciana, l’ombra allargada d’Estellés podia igualment acabar representant un anacronisme. A dia de hui, no pense exactament això; l’èxit de la iniciativa, escampada ja per tota la geografia del país, ha multiplicat per molt la incidència dels versos i ha proporcionat al poble un context consolidat de cultura, germania, retrobament i autoestima. És just reconéixer-ho. Jo mateix he participat entre 2018 i 2024 en una dotzena i mitja de Nits Estellés tocant i cantant, bé en solitari o bé amb Pau Miquel Soler o amb Tomàs de los Santos, i en totes he pensat que, sense deixar de ser “un altaret”, en realitat sempre ixen d’allò més bé.
Ontinyent va ser un dels primers llocs on les Nits Estellés van trobar ressò: en setembre de 2011 el Casal Jaume I de la Vall d’Albaida va organitzar un sopar amb tota la cerimònia de les tires de pimentó torrat, etcètera, i una gran participació popular en la lectura. Eixes coses que ara, quinze anys després, tenen ja un cert sabor de tradició. La nit em va deixar bon gust de boca (recorde haver gaudit acompanyant amb la guitarra les meues amigues Almudena Francés i Laura Ferre, que van recitar “Els amants”) i a l’organització i la resta de participants els degué passar també, perquè sols huit mesos després es va fer una segona Nit Estellés, en este cas precedida d’un espectacle a la sala Gomis en què Gent del Desert vam prendre part, i molts artistes més (Andreu Valor, Alma Taure, El Corredor Polonés, Rubén Suárez i Maria Dolors Pellicer, Tomàs de los Santos...). Aquell dia vaig conéixer Carmina, la filla del poeta.
Quan vaig confirmar que tocaríem a l’espectacle, no ho havia calculat tot bé, perquè en realitat jo no portava al meu repertori cap peça d’Estellés. L’amic Pau Urenya em va proposar acompanyar-lo en la recitació de “Papers inèdits” i “Cançó de bressol”: ja era una cosa. Però me’n calien més i vaig buscar una versió que m’evitara el consabut tòpic d’Ovidi o de Remigi. Per l’impacte que m’havia causat el disc L’estiu d’Òscar Briz (obra mestra de 2010) vaig telefonar a Òscar per a demanar autorització per a fer “Font serena de la llibertat”: “Company, vaig tot el dia amb l’ukelele cantant això, em deixaries fer-la?”, “És clar que sí, valent!”. I encara en volia una més. Rebuscant en la pila de CDs que acumule, vaig retrobar una antologia de Celdoni Fonoll on hi havia exactament allò que cercava: una musicació del sonet que comença “Amor i amor quan plou i quan fa sol”.
Sempre m’havia atret eixe poema: l’amor, senzill i omnipresent, inserit en la quotidianitat, una felicitat conjugal, de novençans, que per la data del text em feia evocar els meus pares en els que degueren ser els anys més feliços de la seua vida, aquell pis que estrenaven, el terrat on les veïnes pujaven a estendre... Enrogia, fins i tot, en arribar al final, que descriu els prolegòmens d’un coit, i m’acudia el tabú de pensar el moment en què jo vaig ser engendrat. Digueu-me boig, si voleu.
La cançó de Fonoll, trobava que era un diamant en brut però que no estava ben acabada. Vaig respectar la melodia que als quartets toca una flauta i als tercets canta Fonoll, però vaig introduir tants canvis en l’estructura i l’arranjament que bé es pot afirmar que en vaig fer una versió completament lliure.
Dies abans d’aquell concert a la sala Gomis em toca Maria Campos, de Tempo Instruments, la meua botiga musical de confiança. M’avisa que acabava de rebre el meu últim caprici: “Jesús, ja tens ací l’autoharp”. Un autoharp (autoarpa) és un instrument country de què jo m’havia enamorat mirant vídeos de The Carter Family; vaig investigar què podria costar-ne un i vaig descobrir que en cap botiga d’Espanya es podia comprar. El més proper el vaig trobar a Holanda, fabricat per Richwood. Com que el preu em va semblar acceptable, vaig fer la comanda. I allí ens teniu, a Maria i a mi, afinant amb una clau de piano les trenta-huit cordes i mirant tutorials per a aprendre com l’havia d’agafar.
En descobrir que no era gens difícil de tocar, vaig atacar la cançó que aquells dies portava entre mans, ”Amor i amor”, i quedava perfecta! Com millorava! Mai no he trobat cap altra cançó a què li escaiga tan bé l’autoarpa! Eixa mateixa setmana l’estrenava a l’Homenatge a Estellés a la sala Gomis, i al llarg de les següents la vaig interpretar tres o quatre voltes més: a la ràdio de la Universitat Politècnica, al Cant al Ras... Tot el món flipant: “Això quin instrument és?”.
En directe, el solo el féiem generalment amb flauta, però al disc vaig voler provar amb el bombardí. No em satisfeia del tot, no era suficient per a l’explosió final que volia introduir després de la menció sexual que culmina el poema. Vaig acabar escrivint un arranjament per a vents, a l’estil del jazz de New Orleans. Com que gravàvem al local de l’Agrupació Musical aprofitant moments en què quedava lliure, entre assajos, i per allà passava un gran nombre de col·legues talentosos (gent de La Trocamba, de Tashkenti...), vam reclutar-ne alguns; als genials trompetistes, Pau i Xavito, els vaig atorgar completa llibertat per a improvisar. El resultat em va deixar absolutament bocabadat!
Anys després, vam portar al directe eixe arranjament dixieland, en un concert molt especial a l’Auditori de Burjassot, amb un quintet seleccionat pel nostre Paco Rodríguez-Bronchú i dirigit pel veterà Xema Senabre.
