Una personalitat molt valuosa del món literari ontinyentí és Sergi Gómez i Soler, “Carrasca”. Es tracta d’un etnòleg molt entés, responsable del blog Can Carrasca, un tresor per als amants de la cultura popular on publica una miqueta de tot: des de contalles ben boniques fins a galeries de cartells de festes, passant per cròniques de tota classe d’esdeveniments. Com a poeta ha publicat diversos volums i ha posat lletra a obres del seu germà, el compositor de prestigi internacional Saül Gómez.
Durant uns anys, el temps que jo escrivia crítica musical al setmanari Crònica, habitualment Sergi Gómez i jo compartíem pàgina, la seua columna “Costumari desacostumat” i la meua, “Els discos”, solien aparéixer al costat. Ens vam acabar coneixent i apreciant en començar a coincidir en actes com ara conferències (en realitat no en molts, ell és poc amic de “capelles”) i concerts d’alguns músics que tots dos admirem i estimem (Sergi és una cosa així com el “president del club de fans” del venerable Paco Muñoz, amb qui l’uneix una tendra amistat).
En certa ocasió, vingué a parar a les meues mans un llibre titulat Ametla, farina i oli, publicat per la Filà dels Moros Marins de Bocairent, on es combinaven fotografies etnogràfiques, receptes tradicionals i poemes de Sergi “Carrasca” més o menys relacionats amb la cosa agrícola i culinària. És així com vaig conèixer este text, “Cançó per a fer ametles”, on la veu poètica es queixa de la duresa de la faena (collir, pelar, partir...), a manera de glossa dels versos populars mallorquins que comencen “ametleret abundós de vorera de camí...” que el poema portava per lema.
M’hi vaig sentir identificat per una raó que ara explicaré: per aquell temps, el meu sogre (José Herrero Gil “Basset”, Xèrica, 1934-2024) no estava ja per a molts trots i no era convenient veure’l enfilar-se a una branca a descimalar ni acatxar-se a recollir les mantes on s’aplega el desitjat fruit; calia que els familiars l’ajudàrem en eixes tasques ancestrals que eren la seua veritable passió. Així, en alguna que altra ocasió em vaig trobar fent eixos treballs tan agradables el primer dia com pesats el tercer. Els sorolls de vares d’abatollar, tisores d’esporgar i serres de podar són els que imiten les percussions a la cançó.
D’una altra banda, també el poble de Xusa, la meua dona (on tenim casa i passem molts dies a l’any) em va inspirar per a trobar la música que anava buscant, ja que allí tenen per costum anunciar per megafonia els bans municipals i tota classe d’avisos posant a tota castanya un fragment de la cançó tradicional més autèntica del poble, la “Seguidilla, jota y fandango de Jérica”, que es canta en la ronda i el ball de quintos el Diumenge de Resurrecció. De manera que allí no hi ha dia que no sone un fragment de la jota entre dos i sis vegades, com a mínim. Jo no volia, però, fer simplement una jota. Buscava una cosa més audaç. Vaig provar d’acoblar el compàs 7/8, que es considera un ritme propi de la música balcànica, i vaig descobrir que combina meravellosament bé amb el folk valencià, alguna misteriosa connexió hi deu haver. (Pocs mesos després Nèstor Mont degué arribar a la mateixa conclusió en fer la seua sublim adaptació de La Muixeranga amb eixe “ritme trencat”).
La melodia dels interludis és la d’una coneguda tonada estesa per tot el País Valencià i per les Terres de l’Ebre que em sembla que els dolçainers de la zona de Castelló anomenen “la de Tales”. Ací, transformada per efecte del compàs 7/8, la vam fer amb un uníson de flabiol i violí. Se’m va ocórrer afegir també uns arranjaments de saxo baríton que va gravar Peter Sebastian, el profe de Música del Col·legi Alemany de València; la idea em va vindre en veure’l tocar “Modern Love” o “Young Americans” amb el grup de tribut a David Bowie on participa també el meu germà Honorio.
