Cara D  ·  Cançó 40
40

Malaguenya guenya

Gent del Desert

Fitxa tècnica

Celebració de la tempesta · Portada
Format
De l’àlbum Celebració de la tempesta (CD, Comboi Records, 2010)
Text
Jesús Barranco
Música
Popular
Producció, gravació i mescla
Jesús Barranco
Mescla i màster
Javi Carnisser
Disseny
Sílvia Rubio
Músics
  • Jesús Barranco (veu, guitarra, baix, banjo, mandola i banjolino)
  • Irene Ferrero (veu)
  • Joanjo Albinyana (piano de cua)
  • Jesús Monleón “Polelo” (bandúrria i llaüt)
  • Xavi Torró “Xavo” (bateria)
  • Epi Garcia i Rafel Baldoví (percussió: timbals i sonalla)

“Malaguenya” és una de les formes d’anomenar un subgènere musical de la família del fandango; al sud valencià n’és una denominació corrent. La malaguenya més coneguda, sens dubte, és la de Barxeta, que Pep Botifarra ha convertit en tot un himne, però tan o més boniques són les de Corbera, Monòver, Mutxamel...

“Guenya”, en masculí “guenyo”, és una de les maneres (la més valenciana) de referir-se a una persona estràbica; el català estàndard diu “guerxo, guerxa” i el castellà, “bizco, bizca”. Al “xurro” de Xèrica es diu “bisojo, bisoja” i a Ontinyent, “piorlo, piorla”, paraula que no recull cap diccionari.

Vaig compondre esta cançó enjogassat amb la rima en –enya (probablement vaig estirar massa el joc, hui no la faria tan llarga). Té un to costumista, de fets de l’antigor. Com anticipava al cantó 35: “narra la topada d’un traginer amb una bandolera que l’assalta, amb la qual acaba tenint un romanç, amb escena de sexe i tot”.

Vam comptar amb la col·laboració d’Irene Ferrero, dolçainera al primer disc d’Atzukak, qui en aquell temps vivia a Catalunya i tenia un trio de música folk, A Manta (amb producció del gran Marcel Casellas). Irene va portar l’espectacle d’A Manta a Ontinyent, al Casal on ens reuníem, i em va agradar; hi feien polifonies vocals, coses xules amb instruments com simbombes... L’estiu de 2009 la vaig convidar a participar en esta cançó fent la veu femenina, la de la bandolera Alcarrenya. Vam comptar també amb un col·laborador de luxe, el pianista ollerià Joanjo Albinyana, professor al Conservatori Professional Josep Melcior Gomis d’Ontinyent, qui va fer una aportació ben galana.

LletraText: Jesús Barranco · Música: popular
Cantaré una malaguenya que una dona em va ensenyar el dia que em va atracar. I quan algú se l’ensenya, ja no la pot oblidar. És la malaguenya guenya.
Traginant amb el bestiar a la serra de l’Alguenya, del camí em vaig apartar per fer dos garbes de llenya i, lligant-me una espardenya, una veu em va espantar.
Una veu em va espantar demanant-me el sant i senya i jo li vaig contestar: «A mi em diuen Tono Urenya i he vingut des del Pou Clar. Ara us toca a vós parlar».
Respongué una veu ferrenya: «No voldria disparar però ho faig a qui m’emprenya». I, llavors, es va mostrar al capdamunt d’una penya. Era una mossa aguilenya.
No em deixava d’apuntar. Em va llevar l’esmorzar, un panou i una cencenya cuits en el forn de Biar, i d’un mos s’ho va arrear. Un panou i una cencenya.
Quan em vaig asserenar, amagats rere una grenya, els seus ulls em vaig trobar. Els seus ulls em vaig trobar i era una miqueta guenya. Era una miqueta guenya.
Va dir: «Jo sóc l’Alcarrenya i visc de bandolejar». Va dir: «Jo sóc l’Alcarrenya. El meu home, Joan Pomar, a la forca el van penjar, i ara el món a mi em desdenya».
En el cor em va tocar eixa brava xica guenya. En el cor em va tocar i vaig dir-li: «Alcarrenya, jo et podria ara estimar. Jo et podria ara estimar».
L’arma, a la fi, va abaixar i va fer-me mitja senya. I, allà dalt, al carrascar, aprenguí el que no s’ensenya. Aprenguí el que no s’ensenya allà dalt, al carrascar.
I, en acabant, se’n va anar dient-me: «Adéu, Urenya, que una soga no ens estrenya. Quan em vulgues recordar, canta esta malaguenya». És la malaguenya guenya.