Melchor i jo érem els cantants de Sade. Ell bàsicament bramava i feia el xou amb la botella de llet, però era qui atreia totes les mirades. Com aquell capvespre de 1983, a la Plaça de Bous de València (festival de Radio Mediterráneo) en què va fer la vuelta al ruedo durant el playback de “Y nos comerán”, despenjant-se amb risc per grues i altaveus, per a desesperació dels regidors d’escenari, conxorxat amb el foco de cañón, tot preparat pel nostre mànager Juan Carlos de Manuel (que no sé com ens havia pogut colar allí)...
Vaig conèixer Melchor Ruiz Ortega (Alcoi, 1965 – Madrid, 1997) l’estiu de 1980, el de finalització de la meua EGB. Jo era un crio fan de Tequila que tocava la guitarra. Me’l va presentar “Mos”, el meu primer percussionista. Melchor era un new kid on the block, recent arribat al barri. En aquell temps, si veies aparéixer un xaval nou pels salons recreatius en el radi des de la plaça de Benimaclet fins al carrer Batxiller, tu li entraves, “Quién eres, nano”, mesurant fins a quin punt era amistós. Així es conegueren “Mos” i Melchor i del poc que va contar, es deduïa que son pare i sa mare havien mort recentment (fins anys després no en vaig saber cap detall més, com que eren colons espanyols del Rif militants del clandestí Partit Comunista que havien triat Alcoi per a repatriar-se). Ell i el seu germà menor, Aníbal, se n’havien vingut a viure amb la germana, Aurora, llavors poc més que una jove llicenciada en Psicologia.
Vam fer lloc a Melchor a la colla, era un tio molt divertit i gaudia d’una llibertat que ens admirava. Ens flipava entrar a sa casa i veure el pòster de Vampirella a tamany natural decorant la porta de l’habitació d’Aurora... Poc sospitava “Mos” en estiu de 1980 que, passat un any i mig, aquell xicot que pul·lulava tant pels assaigs que fins i tot havia proposat el nom, Sade, li furtaria una nóvia ni que ell, del mosqueig, abandonaria el seu lloc com a baterista.
Melchor va entrar al grup a meitat de 1982 i en va eixir a meitat de 1984. Però parlaré d’això més tard.
Al marge del seu pas per Sade, Melchor va gravar tres maquetes al seu nom que van restar bàsicament inèdites. La primera (agost 1983), amb músics dels grups Nicaragua Nimanagua i Ganímedes. A la segona (febrer o març 1985), va comptar amb Honorio i amb mi en una banda divina dirigida per Julio Bustamante. La tercera (setembre-octubre 1985) es va fer als estudis Pertegás, amb músics de primera: el Poeta, Moles, Eduardo Pertegás, les coristes de Los Kadetes... sessions a què vaig assistir, sense tocar, una mena de masterclass prou divertida. Ja en el moment de les gravacions tothom veia clar que la veu de Melchor no resultava. Tenia bones dots escèniques i per a les relacions públiques, eixia molt guai a les fotos i era tot actitud, però no tenia cap domini musical; una cosa era l’afterpunk o tindre de referent els desastrats Derribos Arias, i una altra ser el vocalista en una costosa producció de pop sofisticat.
Alguna d’aquella mitja dotzena curta de cançons potser contenia una espurna, algun moment graciós, però en general eren produccions fallides. Crec que fent música màkina li hauria anat millor. Les limitacions vocals, certa mala sombra en alguna lletra i la indefinició de la proposta van convertir eixes gravacions en una mala inversió, cap segell hi va voler apostar.
Llavors Melchor es va orientar al món de les discoteques (entre 1986 i 1988 va treballar a Eskandalo, Dénia i Espiral, l’Eliana) i després va emigrar a Madrid, on també es va dedicar a les sales de festa i a la publicitat.
Huit anys després, quan tenia el seu propi despatx de publicista i exercia de crític gastronòmic en un parell de gasetes, de sobte, un dia, va morir a bord de la seua BMW K-75. Desgraciadament, la tragèdia es va repetir l’any següent, el seu germà Aníbal també va morir per la mateixa causa, un accident de motocicleta, en este cas a la Petxina, València.
La segona cinta del meu malaguanyat col·lega conté tres temes; el millor “Las chicas de la casa de la playa”. Quin regal de Julio Antonio Balanzá Cano, “Bustamante” (València, 1951) exclusiu per a Melchor, Julio no l’ha utilitzat mai i és un gran tema.
Treballar al Microestudio era com fer-ho a casa, estàvem fets a aquell lloc tan especial on havíem passat llargues hores amb el grup que acabàvem de desfer. Eixe cap de setmana de principis de 1985 el propietari, Ramon Gilabert, no hi era, però sí Santi Navalón (ADN, Club de Mares Esportives...), que aleshores treballava allí i va resultar el complement perfecte per al segell tranquil que imprimia Bustamante. De la bateria s’encarregà Salva Ortiz, que militava en Armas Blancas (i abans i després en La Morgue, Karmas Colectivos, Presuntos Implicados, Terminal Sur...). A última hora s’hi va deixar caure també Nacho Belda, llàstima no haver-li cedit un instant la guitarra...
