Matinada del 22 de desembre de 1984: l’endemà faré díhuit anys. Recollint instruments i amplis al backstage de Pachá. Honorio fa cara de cansat, ni rastre d’eufòria. El Jose, el nostre baixista (José Antonio Porcar Jover, València 1965) em dirigeix la mirada i dispara: “Nano, ¿lo dejamos ya aquí?”.
Un silenci, espera, PARA-PARA, para la cinta un segon!
Però, què ha passat? Com hem acabat en este pou? No se suposa que estem allà dalt? No acabem d’actuar junt al bo i millor de l’escena local a l’escenari més guapo de la ciutat? No som Sade, el grup que esta nit ha fet corejar “Lola”, disco verde en Los 40, el maxi que ha tret la major discogràfica independent de Madrid? Els mateixos Sade que hem iniciat a l’Eliana la gravació d’un nou single –“Locos de atar”, estrenat esta nit– amb el tècnic “Susu” i l’assistent de producció Nacho Belda? Sí, potser el concert de hui ha sigut fluix, tots esperaven veure eixir Melchor per darrere d’algun bafle, però les cròniques de demà no en faran sang: “continúan su evolución” (J. Benlloch), “pagaron el pato del sonido” (E. Giner) i “nuevos temas, menos garra” (J. R. Seguí).
Però ara mateix jo tinc davant un dels fundadors de Sade, el Jose, i em demana una ordre que sap que puc donar. “Nano, ¿lo dejamos ya aquí?”. I jo assentisc amb el cap durant tres o quatre segons i pronuncie: “Sí, de acuerdo”.
Sade (1982-1984) és un grup amb una història curta però una miqueta llarga de contar. En vaig escriure un resum a la biografia que incloguérem al Fanzisingle Nº 2 que es repartí junt al CD La planta de oportunidades en l’única resurrecció del grup (La Edad de Oro, València, Festur, 2012). Si voleu eixe pdf me’l podeu demanar per correu.
Ací em limitaré a explicar que 1983 havia sigut una constant pujada, des de gener (firma amb Ediciones Milagrosas) fins a desembre (firma amb l’agència de management Master), tot, tot de muntada, cada concert, cada pas era amunt, amunt. De sobte, ens vam adonar que en realitat érem en una muntanya russa i que 1984 venia tot, tot de baixada i molt, molt abrupta, en picat. Melchor va saltar del carro dos voltes, una en fals en maig i una altra definitiva en agost. La resta en baixàrem aquella matinada prèvia al meu dihuité aniversari. Un hostión en tota regla.
Però què havia passat exactament? Tan baix s’havia caigut? Anem per parts.
Els tendres orígens de Sade els conte al cantó 60 i l’etapa fabulosa amb Ediciones Milagrosas (novembre 1982 – juliol 1983), al cantó 59. En agost del 83 hi hagué canvi de rumb, arran del que va proposar-nos un gran col·laborador nostre, Ramon Gilabert Tormo (Oliva, 1955): assajar al seu Microestudio el repertori per a un LP que es gravaria a Madrid a finals de setembre. Comptava amb un soci i arreglista (Vicente Sáez Tormo, València 1955-2017) que era metge i molt pastós, no n’hi hauria cap problema amb la factura. Sense dubtar gens, ens hi vam embarcar.
Amb Ramon (qui venia de Basca, de Pepet i Mari Carmen...) vam treballar a gust, donava bons consells, millorant el repertori de la segona maqueta, sumant algun saxo... Vam posar nou cançons a disposició de l’arrangista Vicente Sáez, qui, en canvi, tendia a fer-ho tot molt enrevessat. Culte, format, parlava amb autoritat d’alt coeficient intel·lectual. Va rebutjar cançons. “En el infierno ya es primavera”, esta no, “Dame el botiquín”, tampoco... “Los carnets de identidad”, menos. Però ho venia bé: “debéis orientaros hacia un rollo más arty, hay que limar brusquedad para haceros brillar...” De paraules amables, no en faltaven.
Els singles naturals “Azafata de Iberia” (un tema d’Honorio) i “Mi chica es un ciempiés” (de Melchor i meu) també s’esborraren del planning, ja a Madrid, a l’estudi. Esas las grabaremos después, en Valencia (mentida). La setmana a Doublewtronics va donar per a cinc cançons, una d’elles, “Todos los recursos del Polo”, una composició de... Vicente Sáez.
Quan estàvem a punt d’anar a gravar, així com una setmana abans, Ramon pensava que el disc es quedava curt, que calia una versió per a completar-lo (perquè la que féiem, el Psalm 121 “Qué alegría cuando me dijeron”, també estava vetada). Una vesprada, a la tenda de discos Harmony, Ramon ens va fer fixar-nos en “Lola”, la cèlebre cançó de The Kinks sobre un xaval i una transsexual. Allí mateix es va improvisar una traducció en un paper. De tornada a Microestudio vam armar un cantabile i vam assajar abundantment. Tots bromejant sobre la meua veu d’imberbe... Seréis cabrones... Els dies següents Vicente Sáez es va encabotar en un ritme incomprensible per a “Lola”, tots el trobaven genial però ni a “Batty” li eixia ni a mi em convencia. “Le quita marcha”, em vaig atrevir a dir, el més jove en plaça. Xsst... calla, què dius, no veus que els silencis tal i tal... la construcció d’el·lipsis segons el mestre no-sé-qui? No vols caldo?, dos tasses: com a “segell dels nous Sade”, Vicente va imposar també eixe ritme sincopat a la cara B de Lola, “Alí Mustafá” (una de les pitjors excrecions de Sade, però eixa sí que es va gravar). ¿Com gosar contradir a qui ho pagava tot, l’hotel, els menús, les gasolines...? Encara que a mi sols em deixaren uns pocs minuts per a la meua veu, jo allí mut.
Aquell màster va ser adquirit per DRO en unes negociacions de Sáez amb Servando Carballar, qui coneixia la nostra trajectòria i ens respectava. La primera decisió va ser enviar el nostre emblema afterpunk “Soldado de caballería” a un altre disc, un fanzisingle coproduït amb Banana Split (novembre 1983). La resta del màster no tenia cap ni peus. “Lola”, afegida a l’últim moment per a fer bulto, es convertia en l’única idea salvable que DRO va voler publicar (maig 1984). En la contraportada, una foto indesxifrable i uns crèdits que atribuïen la cara B a “Sade”, l’adaptació de “Lola” a “Gilabert” i citaven quatre noms, cap d’ells de Sade. Es coneix que els noms dels xavals que cantaven i tocaven no calia que aparegueren ni res.
En 1984 Gilabert i Sáez van atenuar la seua col·laboració. La seua ambició de cercatalents havia trobat divergències i acordaren repartir-se els dos grups amb què treballaven: ADN va ser l’aposta de Ramon (i amb ells va fundar Club de Mares Esportives, en què va arribar a col·laborar Pep Laguarda) i Vicente Sáez quedava al comandament de Sade. Tant de bo la decisió hagués sigut la inversa! En eixe mateix instant començava la caiguda, muntanya russa avall!
La meua vida llavors consistia en dormir de matí, suposadament fer COU de vesprada i assajar de nit. Pràcticament cada vespre, pujàvem en un Seat 127 quatre, cinc, fins a sis persones i ens tancàvem durant hores en un xalet a l’Eliana, una casa en desús de la família Sáez Merino, els empresaris de Lois, familiars de Vicente. Allí apreníem molt sobre música al mateix ritme que perdíem tota la frescor que abans ens havia fet caure simpàtics.
Em va tocar espavilar per a recuperar en setembre el mogollón d’assignatures suspeses (Filosofia? Grec!?), passar la selectivitat i ingressar a la universitat. Ho vaig fer enmig de gran pressió, tantes hores d’assaig em tenien aclaparat. En tot l’any a penes havia escrit una o dos cançons, de l’estil pop que en aquell moment ens flipava (Orange Juice, Aztec Camera). Vam deixar que Vicente les complicara (ens obligava a tocar durant molts minuts un bucle de setze compassos para que veáis lo que ocurre...) fins a portar-les més d’una vegada a un carreró sense eixida (cas de “Cambio – Change”, lletra de Melchor) o, pitjor, fins a deixar-nos en evidència equivocant-nos a l’escenari (cas de “Gotas”, lletra de “Batty”). Era com haver contractat Dead Kennedys per a tocar el repertori d’Scritti Politti.
Cada aparició resultava més patètica que l’anterior. De febrer (Distrito 10) a juliol (Abastos) ja havíem descendit dos escalons, amb una roda de premsa a Planta Baja en la presentació de Lola en què jo anava begut i un concert a Rock-Ola sense pena ni glòria on portàrem músics de reforç (Nacho Gil, José Manuel Moles) i repertori mínim.
En estiu ens va tocar fer l’horrorós playback de “Lola” al festival de Los 40; ja no érem aquells gamberros que l’any anterior havien posat enlaire la plaça; ara érem convidats a l’exclusiva paella del migdia, a la mateixa taula que Azul y Negro, Francisco o els oblidadíssims Pato de Goma (amb qui jo m’identificava més de tota aquella taulada, xiquets de barri a qui algun productor havia obligat a vestir-se així i a cantar allò). Aquell dia vam estar xarrant amb Alfonso Aguado, “líder supremo” d’Inhumanos, i li explicàrem la nostra situació: molts assajos i pocs bolos. Alfonso ens va tornar el favor que li férem quan gravàvem a Madrid (el vam allotjar de extranjis al nostre hotel) i ens va fer lloc a Honorio, al Jose i a mi, a la banda d’Inhumanos, que aquell estiu anaven catapultats. Setmanes després, la nostra pròpia agència, Master, va tancar-nos eixa porta posant-los una banda professional amb l’staff d’Estudios Pertegás.
En setembre telonejàrem Loquillo a l’Olleria, amb un show incoherent i trobant a faltar la corpenta de Melchor. El mateix sentiment però més extravagant en octubre a Tríplex (Cullera), amb Vicente Sáez a l’escenari, tocant els teclats. I en desembre, al fons del pou, el concert en Pachá, de la mà de Los 40 Pricipales i “a beneficio de la Asociación Valenciana de la Caridad”.
Encara sort que aquella nit Vicente no va eixir a l’escenari, s’estigué de compadreig amb Luis Merino, un “mandamás” de La SER. L’únic sintetitzador el va tocar Honorio en dos moments. Però, igualment, no érem Sade. No érem el grup que mesos arrere la liava un dissabte a Radio Klara, no els que l’any anterior havien agitat el públic a la fira d’agost de Xàtiva o aquells a qui se’ls havia incendiat l’equip tocant al Terminal-6 d’Utiel. Ara érem una cosa molt diferent, érem el grup de Vicente. Aquell sinte, els amplis Roland, la Gibson Les Paul, la pedalera Boss (“como la de Radio Futura”, solia dir), la roba Caroche que portàvem, la gran pedra de costo... tot era d’ell. També ho eren dos de les cançons que tocàvem eixa nit. L’home s’havia comprat un grup, o nosaltres li l’havíem venut, o jo què sé. ¿Com dir que no a qui assumia tota la inversió i et donava impagables, exquisides, lliçons sobre música? Però, aquella nit, el joguet es va trencar. Crec que estàvem tots l’endemà quan li ho vam comunicar, tot donant-li les gràcies pel molt que havia fet per nosaltres. Va ser el meu regal de cumpleaños.
La carrera professional de Vicente Sáez, a més d’alguna altra producció musical (Mania...), es va concentrar després en el màrqueting, des de l’empresa Laterne, molt potent cap als 2000. Posteriors iniciatives empresarials seues sobresurten per assumptes tèrbols com el pufo al València Club de Futbol amb la marca Valencia Experience o la implicació en el Cas Taula... D’a xavo!
Una última cosa. Quina és la meua opinió sobre la cançó “Lola”? Després del que he contat, segur que vos mostraríeu comprensius si ara diguera que l’odie. Però no l’odie, no. Potser sí un temps, però em vaig reconciliar amb ella (la vam incorporar al repertori de Rubber, com vos explicava al cantó 52). És un gran tema i estic disposat a signar cadascun dels elogis que el savi Juanjo Frontera va escriure a Muzikalia pels cinquanta anys de la cançó. Em mola fins i tot la temàtica, abordar la identitat de gènere allunyant-se del masclisme que impregna la música pop era avançar-se al temps (el glam va vindre després).
És clar que haguera preferit que aquell any en què la meua veu sonava als transistors de tota Espanya haguera sigut amb una cançó meua o del meu germà. En fi, supose que Ray Davies degué cobrar els drets (i espere que Augusto Algueró no, va reclamar a DRO un percentatge esgrimint un contracte d’exclusivitat per al repertori de The Kinks en castellà, no sé com va acabar això).
Quaranta-dos anys després, recordar-ho no em produeix gens de malíccia, al contrari: he sentit orgull en llegir a Internet opinions com, per exemple, que la nostra adaptació de la lletra és millor que la d’M-Clan de 2004... O el comentari que em va enviar per Facebook el benvolgut Jesús Fita, d’Armas Blancas, qui em deia que “Lola” li pareixia la millor versió del rock espanyol dels huitanta. Jo no estaria tan segur, crec que el ritme de bateria “li lleva marxa”.
