Twist del vampiro

A finals de 1981 i durant tot 1982, jo tenia allò que en argot juvenil es deia una “basca” (“pandilla” sonava molt coent, i paraules com “colla” o “penya” les desconeixíem). Els dissabtes, després de veure el programa Aplauso, pul·lulàvem en grup pels salons recreatius (preferiblement amb màquina jukebox), pels cinemes de reestrena com el Mavis o pels carrers de la Xerea i del Carme, on bevíem litrones i fumàvem “mig talego”. Recorde una vegada que els feixistes de Fuerza Nueva (alguns, del nostre institut) van hostiar amb casporres i punys americans tots els que érem a la plaça de Sant Bult, ens envoltaren impedint qualsevol escapatòria.

Formàvem la “basca” algunes persones que sempre duré enganxades al meu cor (Juan Carlos Cortés Castellano, Maribel Moya Martín, Santi Garcia Ferrero, Juanjo Bayona Roda...) i tots els membres del grup, ja batejat com Sade a la tardor de 1981 (abans de l’eixida de “Mos” –per l’afer entre Melchor i Pilar “la Jotera”– i la seua substitució per “Batty”). Ningú de la colla no podíem sospitar que, poc després, la vida ens portaria per camins tan diferents que en algun cas se’n podria dir oposats. No obstant, l’amistat vertadera d’aquell temps iniciàtic fa que, si ara tornem a ser junts (ja no sol passar molt, la veritat), una connexió fonda es faça present de seguida.

En eixe context va ser que Sade, en ple Mundial del Naranjito, vam fer el debut (en un pub, precisament de la Xerea, el Comandant), com a teloners de Scooters, l’única banda mod de València. Però, abans d’arribar a això, deixeu-me retrocedir un any més, fins al curs 1980-1981.

L’institut era una escola de llibertat. Arrere quedaven els claretians, la seua severitat i tendència a l’elitisme. Ara, a les classes també hi havia xiques, i això tenia inquiet un xicon grosset i tímid com era jo. L’exercici de la llibertat era una urgència que impregnava l’ambient d’alegria; però el món, de vegades, també podia mostrar-se lleig: en desembre un dement assassinava John Lennon, en febrer un sinistre general treia els tancs als carrers... (l’any següent en féiem broma en un vers de “Nichos colectivos”–“un póster de Makoki y otro de Milans del Bosch”–).

Dels regals de la infantesa, el parell de guitarres havien sigut la millor idea dels pares: la música es va convertir en l’al·licient que m’oferia la vida, amb el meu germà Honorio guiant en el camí. Ens desférem d’un altre regal, la col·lecció de segells; la filatèlia, clarament, no era lo nostre. Per a disgust del pare, vam baratar la sèrie d’àlbums completats pacientment a les parades de la Llonja per una guitarra elèctrica Neck de segona mà (que vam provar al local de Blue Moon, que en 1981 ja existien) i un amplificadoret Talmus adquirit a la Unión Musical Española. (Anys després vaig malvendre eixa guitarra a un que coneixíem com “Caraquemada”, lamente no haver-la conservada, i l’ampli me’l van robar, diria que ho va fer la “basca del Tatuao”).

Honorio i Jose Porcar, companys des de l’escola, anaven un curs per davant meu. Fantasiejaven que tenien un grup, Helio, on sols tocaven ells perquè els altres dos membres no en sabien. Per la meua part, jo havia coincidit en l’escola amb José Damián “Mos” (un surdo molt salao, fan de Santana, Osibisa i Gato Pérez, ben dotat per a la percussió) i havíem fundat Barro, projecte al qual a voltes sumava la veu Santi Garcia. La convergència dels dos grups, Barro i Helio, va produir-se aquell curs, el meu primer a l’institut. Vam comprar, entre tots i a terminis, una bateria Maya per a passar de fase i deixar arrere allò tan primerenc de tocar amb pots de pintura i tambors de detergent.

Alguns companys de classe, en saber que Honorio tocava la guitarra elèctrica, li van pregar que s’unira al grup de teatre de l’institut, que preparava el muntatge de la comèdia “La pau (retorna a Atenes)”, obra de Rodolf Sirera de 1970, sota la direcció del gran actor Pep Cortés (Alcoi 1945 – Barcelona 2019). Honorio, molt valent, va acceptar el repte de posar música a les tres o quatre cançons que l’obra incloïa i va sumar un tema instrumental, “La pau” (quatre acords de rock simfònic). També acoblà una música de Camilo Sesto a la “Cançó del soldat malalt d’amors” que cantava el protagonista, el galant Polemidso (interpretat per un brillant Carles Padilla, qui anys després seria professor a la Facultat de Filologia i vicerector de la Universitat de València). Així va ser que el meu germà i el Jose van prendre part en eixa funció i jo vaig començar a aguaitar pels assajos, al saló d’actes del Benlliure, els matins dels dissabtes. Recorde en especial la “Cançó de les bagasses”, a la qual Honorio posà música cabaretera. En un moment donat, Pep Cortés va pensar que en certa escena molaria un redoblament de tambor i em van encarregar a mi eixa tasca. Però jo era vergonyós i un pardillo (al grup hi havia moltes xiques i això em tenia cohibit) i em vaig negar a estar a l’escenari, com Honorio i Jose, vestit amb llençols. El meu debut, doncs, va ser en off: rere un decorat i una cortina, tocant mitja bateria (un redoblar i un poc de swing a la “Cançó de les bagasses”). En canvi, a la segona representació, notablement millorada, que es va fer al curs següent (en desembre 1981) a l’institut Francesc Ribalta de Castelló de la Plana, hi érem ja els quatre músics de Sade vestits “de grecs” ocupant el nostre espai a l’escenari: Honorio i jo amb guitarres elèctriques, el Jose al baix i “Batty” a la bateria. Eixe va ser, realment, el meu debut. Si algú fora capaç de trobar-me’n una foto, li estaria agraïdíssim!

Després va ser quan ens vam instal·lar a Barona, a l’andana de la fusteria del pare de “Batty”, amb dos amplis Talmus (al de baix li déiem “la lavadora”) i un Music-Son de quatre canals que ens havia prestat Trujan, un grup de Quart de Poblet (mai els el vam tornar i va acabar avariant-se). Amb Melchor per allí, amagat rere una pandereta esperant l’ocasió per a robar el micro, vam muntar un repertori, entre el “rock urbà” i la “new wave”, en què alternàvem versions (Gene Vincent, Isley Brothers, Moris, Devo...) i temes propis (“El vibrador enamorado”, “Nit en el Califat”, “Y el neón se hizo hombre”, “Llena tu cabeza de alcohol”, “Psicoterapia”...). Només els quatre de la maqueta van gravar-se i és una llàstima, perquè ara tan sols soc capaç de recordar-ne breus fragments. Era tot molt espontani però massa eclèctic, propi d’una època tan accelerada que un dia volies ser Madness i, la setmana següent, The Cure.

El dia del debut de Sade en Comandant, vam quedar enlluernats amb Scooters. Sols era el seu segon concert, però ens duien avantatge (després els vam avançar nosaltres, perquè ells van tardar a gravar). Dels mods vam aprendre que havíem de ser més coherents en la música i més atrevits en l’estètica, i que important era tindre als concerts una colla compacta de col·legues amb ganes de fer gresca. El seu “rèper” ens va rebentar el cap –especialment “Toma anfetas”, l’adaptació de “Too Much Pressure” de The Selecter, adoràvem els discos de 2Tone– i va assenyalar una línia per on avançar cap a l’espectacle divertit que preteníem. (Vull deixar ací escrit el meu homenatge al líder d’Scooters / Los Básicos, Julio Llopis “Bolo” –València, 1964-2016–. L’última vegada que ens vam veure va ser, per sorpresa, a Manuel –la Ribera– al festival Innocents 2015 on tots dos havíem anat a tocar, ell amb Pilar Sifre i jo amb Anselmo Martí. Eixa nit vam sopar junts i vam xarrar dels vells temps i de tot un poc).

Sade encara vam fer, en aquell inici d’estiu del 82, un concert més i en acabant marxàrem tots de vacances. Melchor es va tirar tres mesos a Formentera; quan en va tornar, ja havíem tocat en Trombón (al barri del Carme) i estàvem immersos en una minigira (Benimaclet, Benimàmet, Benicalap i Sant Marcel·lí) on férem de teloners de l’Orquesta Pescadilla en una sèrie d’actes de campanya del partit, finalment extraparlamentari, Esquerra Unida del País Valencià (l’històric partit valencianista, no la coalició amb el mateix nom que va patrocinar el Partit Comunista uns anys després).

Al cantó anterior he contat com la primera maqueta de Sade ens obrí les portes d’Ediciones Milagrosas. Ara diré per què, poc abans de publicar-se el disc, tres d’eixes cançons van aparéixer a la cinta Radio On 2 (La Norma, gener 1983) amagant el nom Sade rere el pseudònim Información y Turismo.

Miguel F. Jim (Miguel Fernando Jiménez, Madrid 1955), esmentat en diverses ocasions als cantons anteriors, era als primers huitanta una figura singular de la incipient “moguda”, el primer a fer música tecno a València (amb el nom Proceso Inverso), abans inclús que Tomates Eléctricos, i en una onda més experimental. Integrat a l’escena emergent que es reunia al pub Pyjamarama, no tardà a connectar amb Ramon Gilabert i fundar La Norma, segell underground que difonia les cançons maquetades al Microestudio en cassetes individuals (Europa, Seguridad Social, Gabotti, ADN...) i en uns recopilatoris titulats Radio On, dels quals n’hi va haver huit volums, que es venien bé i tingueren crítiques excel·lents. Als Radio On se simulava una espècie de programa radiofònic, amb simpàtiques locucions de Miguel (el germen del treball entusiàstic i dinamitzador que de seguida començà a realitzar des dels micròfons de Radio Klara, primer a El Loro por la Kara i després al Noticiario Moderno).

Per gener 1983, La Norma ens comunicà que tres temes de la nostra maqueta entraven al Radio On 2. La cosa va arribar a oïdes del mànager Juan Carlos de Manuel (potser li ho vam amollar nosaltres mateixos), i este es va empipar molt i va amenaçar de no publicar el disc si això eixia a nom de Sade (supose que temia que la gent s’estimaria més comprar una cinta de diversos grups abans que el disc d’un a soles). El cas és que nosaltres sí que hi volíem aparéixer (el Radio On 1 molava molt!) i preferiblement com a Sade. Però el mànager ho havia deixat clar: amb eixe nom, no. Aquell mateix dia, vam visitar Microestudio, on Ramon i Miguel es disposaven a gravar la sessió. Melchor va ser capaç de convéncer-los que ara érem Información y Turismo (eixe nom es va empescar, supose que imitant Seguridad Social). Jo assistia a la conversa amb cara de pòquer. Ves a saber si realment els vam aconseguir enganyar o si, immediatament després, Ramon va despenjar el telèfon (“Que diuen els xiquets que ara es diuen Información y Turismo”; “D’acord, amb eixe nom sí que ho podeu traure”).

Així, de la primera maqueta de Sade, només “Twist del vampiro” restà inèdita i es pot acreditar correctament a Sade; la resta, a Información y Turismo. Que curiós que ningú fera cas d’una cançó tan bufona, crec que és la que millor ha envellit, reflecteix molt bé com sonava aquell primer repertori i, a més, la lletra era del benvolgut “Mos”.

Estem arribant al final, és a dir, al principi. Però no vull tancar el comentari a este cantó sense referir-me a l’única resurrecció de Sade, “perpetrada” en novembre de 2012, coincidint amb els trenta anys de la primera maqueta, gràcies a la insistència del meu amic Jose “Commandant”. Vos conte això ara i ja em despediré després, en l’epíleg.