“Funky-punky” va ser l’etiqueta. La van usar periodistes per a referir-se al nostre estil, presentadors per a donar-nos pas a l’escenari... La vaig suggerir jo mateix, crec, un dia que Enric Giner ens entrevistava per a la cartellera Qué y Dónde, en una de les primeres aparicions de Sade als papers. El periodista xativí va demanar d’on venia la nostra tendència funky. Si jo haguera tingut en aquell temps tantes paraules com tinc ara i les idees més clares sobre el meu eclecticisme, hauria pogut explicar-li que el que féiem tenia molt de guasa. De la mateixa forma que l’ingredient punk era un posat i una consigna (“fes-ho ja!”) però no formàvem part de cap tribu, tampoc no sentíem pel funk una especial filiació. Mai se’ns haguera ocorregut comprar un disc de Kool & The Gang, no teníem un desig de “negritud”, no se’ns eriçaven els cabells escoltant l’inevitable “Give Me The Night” de George Benson als temples “pijos” com Woody. Per a nosaltres, “funky” era “un ritme vacilón que fa menejar el cul”, i no molt més. La nostra religió era el rock, i tots els rockers –també els punkies com The Clash (“Magnificent Seven”) o Captain Sensible (“Wot”, l’èxit d’aquell any)– joguetejaven amb aquell gènere als seus singles. ¿O no repetien Alaska y los Pegamoides cada hora a la ràdio que es passaven el dia “bailando”? Com vos deia, jo no tenia aleshores tantes paraules, simplement vaig contestar que això nostre, en realitat, “no es funky, es funky punky”. A Enric li degué fer gràcia, potser ho va ficar al titular i tot.
La música de “Quiero ir a vivir al Corte Inglés” s’havia creat en una improvisació en “anglés inventat”, l’agost o setembre de 1981, a la Vallesa (Paterna), amb “Mos” encara a la bateria. Hi havíem anat convidats pels bons amics Ignacio Evangelista i Emili Vilà (qui també volien formar un grup) al xalet d’este últim, un dia que no hi eren els pares. Allí, el germà d’Emili, el jazzman Jordi Vilà, tenia una sala d’assaig ben molona, amb bateria, amplis i inclús un micròfon! També una taula de billar, piscina... Un dia fantàstic! Bonic quadro no féiem al “trenet” amb les guitarres, sense fundes ni res!
Uns mesos després, Melchor i jo séiem al corral de sa casa disposats a posar-li lletra, armats amb una botella de mistela de la bodega Baltasar Seguí. Allí vam escriure esta parida sobre maniquins que cobren vida quan es tanquen els magatzems. Jo deia alguna cosa com “Mujeres plástico moda parchís” i ell afegia quelcom absurd: “mueven sus pechos Portos y Aramís”. Cinc minuts descollonant-nos i a per un altre vers! Aportacions com eixes van fer que Melchor acabara sent inclòs definitivament a la banda.
La primera maqueta de Sade es va gravar i mesclar en un sol dia, poc després de la pantanada de Tous i de la victoria socialista a les eleccions de 1982. En aquell moment feia quasi un any que “Batty” (José María Peñarrubia Yuste, València 1965) era el nostre baterista. No tinc cap dubte que ell va ser el millor músic de Sade: atent al que cada cançó necessitava, versàtil, tècnic, encara que, per dir-ho tot, al principi li faltava pegada. A més, “Batty” va proporcionar un lloc on assajar: l’inestable altillo de la fusteria familiar, on s’acumulaven tota classe d’andròmines. Allò era a Barona, una zona dels Orriols on el desarrollismo tardofranquista havia deixat caure un barri xungo enmig de l’horta periurbana. Allí, a prop dels seus amics de l’orquestra Los Reyes, havia començat amb la bateria. D’aquells orígens verbeneros conservava un aparell de percussió, un joc de dos esquelles, amb el qual va afegir un patró de samba a la part instrumental de “Quiero ir a vivir al Corte Inglés” que es convertí en un dels ganxos de la cançó. En directe ho tocava Melchor amb la traça justeta i la cosa tenia el toc divertit que perseguíem.
Els dies següents a la maqueta van ser de vertigen. Ens vam trobar, de sobte, dos ofertes de sengles companyies discogràfiques sense estrenar, i calgué decidir quina de les dos signar. Per un costat, algú havia presentat Melchor al productor Tonipep Rodríguez (qui venia del rock progressiu i de la cançó) i este el va convidar a visitar-lo al Nou Café Concert; hi va anar amb una còpia de la nostra cinta i en va eixir amb un esborrany de contracte per cinc discos (cinc!) per al seu segell RS Editora. Per l’altre costat, Ramon Gilabert ens va telefonar dient que havia tingut visita dels directius d’Ediciones Milagrosas, els quals havien mostrat interés en nosaltres. Vam concertar una reunió a la qual vam anar Melchor i jo. La cita era en una nau a Montcada (l’Horta), on estava l’empresa d’equips de sonorització del grandíssim tècnic Pepe Sena. Allò impressionava. Hi vam entrar temorosos i vam quedar bocabadats en veure-hi una sala on estaven assajant Glamour, el grup valencià del moment. Vam preguntar “¿Ediciones Milagrosas?” i ens indicaren una escala que portava a l’oficina on esperaven el nostre futur mànager i excantant de Pepet i Mari Carmen (Juan Carlos de Manuel Rozalén, València, 1958) i el showman de La Morgue (Vicente Bartual Reig, “Bart”, València, 1958-2025).
De Manuel va portar la veu cantant. Amb l’eloqüència i enginy que el caracteritzen, va explicar: 1) que buscaven una banda jove i fresca per a inaugurar el seu catàleg; 2) que pensaven que la maqueta contenia dos cançons que podien conformar un bon single, la punky “Nichos colectivos” feia una bona cara B i la funky “Quiero ir a vivir al Corte Inglés”, una cara A; 3) que les altres dos cançons no els interessaven, a “Bart” li agradaven (aquell assentia somrient) però el revival sixties ja no era tendència; 4) que podríem comptar en la producció artística amb algun dels músics valencians que més admiràvem: Adolfo Barberá (Doble Zero, Glamour, Ceremonia...) i/o Xavier Morant (Cuixa, La Morgue, Orquesta Serpentina, Ceremonia...); 5) que només es tirarien avant si ens veien capaços de fer un bon espectacle en directe (allí mateix es va tancar una data per a comprovar-ho, un divendres a Bowie, un pub del barri d’Arrancapins); i 6) que nosaltres (val a dir, les nostres famílies) pagaríem una part de les despeses de la producció del disc... Mmm, això últim no havia sonat tan bé com tot l’anterior; era el moment de traure l’as de la mànega: “Tenemos una oferta de RS para cinco LPs”. Un segon d’estupefacció, seguit d’una gran rialla. Quan recompongueren el gest, Bartual, en el to amabilíssim que sempre va usar amb nosaltres, va dir que podíem fer el que volguérem, però que consideràrem la possibilitat que Tonipep estiguera intentant fitxar tots els punkies de la ciutat per a neutralitzar tota competència a l’únic grup en què realment estava interessat: Interterror. L’endemà, amb la resta de la banda, coincidírem que, certament, un senzill en Ediciones Milagrosas pareixia “pájaro en mano” i cinc LPs en RS Editora, “ciento volando”.
Al Bowie va anar bé (David Dúplex, líder de La Morgue, en va escriure una crítica elogiosa) i millor encara la setmana següent, al saló d’actes del nostre institut, el Benlliure, el dia en què jo feia setze anys, el previ a les vacances de Nadal: un concert molt boig, portant al límit l’equip de so de Los Reyes i amb tot l’alumnat enfervorit. Allò va acabar en despiporre, la gent plantada a les butaques, un bidell a l’escenari insinuant un striptease... I Juan Carlos i Bartual, al fons de la sala, calculant quants discos s’anaven a vendre a La Tienda del Disco, a pocs metres de l’institut.
“Esto ha ido bien, chicos. Haremos el disco y se presentará aquí, en este salón de actos”, va dir Juan Carlos. “Trabajaréis desde mañana con Adolfo en los arreglos...”. “Jefe, un momento, es que nos ha salido una verbena en Nochevieja que no la pueden hacer Los Reyes y pagan bien...”. “Vale, vale, empezaréis los ensayos del disco en Año Nuevo, però ni se os ocurra usar el nombre Sade para esa pachanga...”. Aquella Nit de Cap d’Any al Club de Tenis Levante ens va proporcionar diners; quan ja ho havíem tocat tot, un cavaller es va acostar a l’escenari amb un feix de bitllets a la mà: “tocad una hora más, chicos”, així que ho vam repetir tot, i el hit del mes (“La mané” de La Vieja Banda), tres o quatre vegades. Melchor no venia eixa nit, la seua plaça l’ocupà un altre xaval de la colla, Santi Garcia. Amb eixos diners, vaig comprar la meua primera guitarra bona, una Fender Lead-II de 1980 que conserve.
“Ah, por cierto”, va afegir Juan Carlos aquell dia al Benlliure, “esa que habéis estrenado hoy, la del Negrito jula-jula, negrito julandrón, la grabaremos también, tal vez se incluya en el disco”. Es referia a “Y nos comerán”, el tema genuïnament funky-punky que va acabar eclipsant “Quiero ir a vivir al Corte Inglés” per la preferència que va trobar als plats dels disc-jockeys. La meua participació en eixa composició es limitava bàsicament a la música (l’abstrusa lletra era sobretot cosa de Melchor) però això no m’exculpa d’haver contribuït a eixa xorrada tan “políticament incorrecta” (encara que no tinguera gota de malícia). No m’identifique molt amb “Y nos comerán”, per això no s’inclou en esta antologia (la podreu trobar si voleu en alguna playlist de rock bizarro), però cal reconéixer que va propulsar Sade cap amunt. Va fer-se tan famosa aquell any que, durant dies, en un mur del barri del Carme, es podia llegir una pintada que deia “Joan Lerma jula-jula, Joan Lerma julandrón”.
“Dofo” (Adolfo Barberá Sanlorenzo, València 1958) va fer un treball impecable. Va ser el primer a arromangar-se en aquella andana on assajàvem, revisant cada línia, respectant les nostres idees, preocupant-se per millorar-les i, alhora, per fer-ho tot fàcil. L’assistiren a l’estudi els seus companys Xavi Morant i “el Nano”, que hi vingueren a ajudar, no a substituir-nos. Se situaven en un lloc discret, atents a detectar qualsevol imperfecció que es poguera corregir. Morant va aportar també uns pessics de baix i uns cors i “Nano” un solo de rumberes gravat en un tres i no res (cada minut comptava) mentre “Batty” tocava les esquelles i jo la maraca. També Gilabert va vindre a sumar el seu saxo (mal acreditat, per cert, a la contraportada; hi ha un error al títol de la cançó en què toca).
Del meu primer pas per Tabalet Estudis guarde anècdotes com que el propietari, el mestre Lluís Miquel Campos, em demanara les dades per apuntar-me en una llista de veus “adolescents”. Mesos més tard, em va requerir per a cantar en un parell de jingles publicitaris, un d’un mecano d’una marca de joguets que no recorde i un altre de roba interior de la marca Ferry’s, que es va passar molt per televisió. En esta última ocasió, ja en 1984, repetia tot el temps “t’ha canviat la veu, t’ha canviat la veu” i ja no em va sol·licitar més.
El major encert del primer disc de Sade va ser, probablement, els gràfics (en concret, la portada), obra d’ENEBECE, l’estudi de disseny dirigit pel gran Paco Bascuñán Rams (València, 1954–2009), responsable de logotips tan emblemàtics com el de Nuevo Centro, el de la discoteca ACTV o, fins i tot, el de la Generalitat Valenciana.
D’aquella època, guarde un record formidable de la gent de La Morgue, tan generosos que es referien a nosaltres com els seus fillols. Vaig lamentar la mort prematura de David Dúplex (1991), tant com la de Vicente Bartual, molt recent. Com deveu saber, després de la seua etapa com a cantant i showman, “Bart” es va convertir en un aclamat DJ, primer des del seu programa en Ràdio 9 Bikini Club (1991-1999) i després, com un dels noms principals del fenomen remember.
De Juan Carlos de Manuel tinc també un record molt viu. No ens hem tornat a veure en persona des de 1983, però fa anys que mantenim un contacte molt cordial, via Facebook. Un tio brillant, una personalitat magnètica. Ens va ajudar a progressar; les seues idees funcionaven. Ens preparava bé per a les entrevistes, ens portava ací i allà i explicava, amb el seu característic sentit de l’humor, quin peu calçava cadascú del mundillo. Amb les seues particulars fílies i fòbies, és clar, però ens va servir de guia. Tenia dots de mànager i, precisament per això, certa tendència a manifassejar les peles.
Per ací es va iniciar el desencontre, quan va desaparéixer un parell de setmanes sense haver repartit “els honoraris” per dos concerts a Tropical i un al pavelló de l’avinguda de la Plata (si ens corresponia res, segur que era una misèria i, possiblement, ell només s’havia pres unes vacances, però ens vam sentir estafats). Tampoc vam percebre mai ni un cèntim pel disc (que aquells mesos es venia com rosquilles, en successives reedicions); érem tan pipiolis que ni vam reclamar, ja no a Ediciones Milagrosas, que no va durar molts mesos més (sembla que una vaga a les fàbriques de vinils va precipitar la seua fi), sinó directament a l’empresa BOASA (Buenas Ondas Acústicas S.A., devia ser part del conglomerat de Pepe Sena) amb qui els nostres pares i la germana de Melchor havien signat el contracte del disc (érem tots menors), un contracte que jo vaig llegir sense entendre i que obligava les nostres famílies a costejar una part de la producció. Per respecte a elles hauríem d’haver intentat aclarir això dels royalties, però en aquell temps estàvem tan apardalats...
En tornar d’un llarg cap de setmana a Utiel (en què Sade va “triomfar” tant tocant com lligant) va ser quan arribà la proposta de Ramon Gilabert i Vicente Sáez que he explicat al cantó 57. Juan Carlos va donar senyals de vida en agost per a dir-nos que tocaríem a la fira de Xàtiva. Li vam explicar que ja preparàvem un nou disc al Microestudio. Ens va citar a la cerveseria Nevada, a la Gran Via Ferran el Catòlic. Innocents, pensàvem que potser eixe dia ens pagaria. Hi vam acudir junt als nous productors, volíem contar-li el projecte, donàvem per fet que seria Ediciones Milagrosas qui el trauria. Però la trobada va ser desastrosa; a Sade no ens va dirigir la paraula i a Ramon i Vicente (a qui coneixia de sobra, tots havien tocat en Pepet i Mari Carmen) els dedicà paraules molt agres abans d’alçar-se de la taula i deixar-nos allí mocats. Al concert de Xàtiva, Juan Carlos ja no es va presentar. Bartual sí, ell i Melchor alternaven eixa nit el paper de presentadors, però la sintonia s’havia esvaït, estàvem ja en una altra etapa i no podíem ni imaginar quanta falta ens hi anava a fer la brúixola de Juan Carlos de Manuel Rozalén, “la Rubia”.
L’any següent, Juan Carlos es va mudar a Alacant, on es va establir definitivament. Allí s’ha dedicat a la política (als anys noranta era una de les cares visibles d’Esquerra Unida del País Valencià a la ciutat), a la gestió cultural (va arribar a ser cap del servei de Cultura a la Diputació) i al periodisme (fa columnes divertidíssimes al diari Información i a la cadena SER).
