Manuel Miralles Molina (Xàtiva 1952 – València 2023) fou cantautor (1970-1973), fundador i membre permanent d’Al Tall (1974-2013) i de Musicants (2015-2023). Fou també moltes altres coses: propietari de l’Estudi de Música, impulsor de les Trobades de Música del Mediterrani o president del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià (càrrec en què jo mateix el vaig substituir, per decisió de l’assemblea, sis mesos abans del seu traspàs). Miralles deixa un llegat artístic immens que, òbviament, no pretenc analitzar ací. Em limitaré a la meua visió personal.
Manolo és per a mi un gegant, un referent, a qui vaig tindre la sort de tractar, treballant colze a colze en produccions tan memorables com el cicle “La fera al Palau” (2015) o com l’homenatge del COM a Pep Laguarda (2019) en què es va implicar molt, formant part de la banda (l’única ocasió en què ell i jo vam tocar junts en un escenari, bureos a banda).
Al Tall m’han agradat molt sempre, des de nano. El disc Quan el mal ve d’Almansa em va seduir des de la primera escolta. Els vaig veure en concert en múltiples ocasions, la primera vegada a l’Eliana, devia ser 1980. Sempre m’acostava a l’escenari a observar detalladament el backline, amb especial atenció al de Manolo, un rastre d’instruments els noms dels quals jo en aquell temps desconeixia.
Vam intercanviar ja algunes paraules als primers 90. Manolo vivia al barri, al meu carrer (el carrer Almassora), i era freqüent trobar-lo fent un cafè al Cicònia o una cervesa al Bàbia, normalment en rogle, parlant amb gent del rock sobre el rang dinàmic de tal micròfon o sobre els tresors discogràfics de tal músic bretó.
Vaig començar a assistir a les assemblees del COM en 2009 i, cap a 2013, vaig entrar-ne a l’executiva a fer faena ("voluntariat", es podria dir). Arran d’això vaig tractar sovint Manolo, com deia abans, i vam col·laborar junts en l’àmbit de la producció (colze a colze amb Amàlia Garrigós, Rafa Xambó...): les gales dels Premis Ovidi, un festival a Alcoi junt a músics del Rosselló, diversos concerts d’homenatge al pati de la Beneficència... Al mateix temps, durant eixos anys, ell mantenia la seua activitat musical en el context d’un grup de gent més jove, Musicants, fins a l’últim alé: poc abans de faltar, presentaven al Teatre Musical de València una revisita al disc Xarq al-Andalus repleta de convidats. El seu concert darrer.
El 22 de març de 2024 el Col·lectiu Ovidi Montllor vam celebrar un homenatge a qui va ser el nostre president durant quasi dos dècades. Ho férem al Gran Teatre de Xàtiva, envoltats d’un equipàs tècnic i artístic que incloïa, com no, una resurrecció d’Al Tall, que es va presentar amb pràcticament tots els membres que al llarg dels anys han integrat la formació. La coordinació artística la va realitzar Maribel Crespo i vam comptar amb tot el suport de l’Ajuntament de Xàtiva, que va estar a l’altura del seu fill il·lustre. Per l’escenari van passar artistes que l’estimaven incondicionalment: Rafa Xambó i La Fusteria, Owix, Botifarra, Bertomeu, Carraixet... L’actuació de Musicants va ser d’una emotivitat intensa. La d’Al Tall, aborronadora. Els familiars tingueren també el merescut protagonisme.
Jo m’encarregava eixe vespre d’algunes feines de producció (des de llogar la bateria a fer de regidor). Però el dia anterior s’havia decidit que a l’últim número, la versió del tema més emblemàtic de Manolo, “D’avui és el cantar”, cantaria jo la primera estrofa, sumant-me així als benvolguts Pau Alabajos i Tomàs de los Santos, que hi eren en tant que representants actuals de l’ideal que la cançó proclama. Ho vaig fer amb una emoció intensa, guardaré sempre dins aquell instant irrepetible, envoltat de tots els “gegants i cabets” –passeu-me la broma– del folk valencià
Es pot veure el concert sencer al web d’ÀPunt i també al de 3cat, però ací trobareu sols el clip de la cançó en l’apartat de vídeo.
