Sona el mòbil, em truca Àlex de Tardor. “Nano, em vas dir que tenies un bodhran, no?”
Un bodhran és un pandero irlandés i sí, en tinc un. Li ho havia comentat mesos abans, durant un programa de ràdio, que l’havia utilitzat en una cançó del disc “Processionària”; em va agradar que se’n recordara. “És que portem entre mans una cançó on volia un arranjament d’això”. Pensava que la frase següent anava a ser “me’l podries deixar?” però, en canvi, el que digué sonà professional i atractiu: “Pots vindre tal dia a tal hora a l’estudi per a gravar-ho? Per descomptat, et paguem la sessió. T’envie un àudio perquè ho pugues preparar”.
Vaig acceptar, seduït, el repte. La cançó era una meravella, tendra com una llàgrima, el pandero entrava perfecte i la lletra, preciosa. Tardor exhibeix un valencià tan natural com correcte, pocs saben trobar tan bé eixe equilibri i això els fa destacar.
Total, que tal dia a tal hora em vaig plantar als estudis Malamute amb un bodhran, la baqueta doble i un secador de monyo (l’instrument no té clavilla d’afinació la millor manera per afinar-lo a una nota concreta és l’aire d’un secador) i vaig gravar eixa percussió.
La cançó va quedar fantàstica, rica en detalls com els cors recòndits, el solaco de trompeta que va fer Eneas de L’Home Brut... Sincerament, crec que este cantó està entre els excel·lents d’esta antologia.
