En primavera de 2019 vam traure un CD autoeditat, concebut en realitat com dos EPs bessons: Això s’ha d’intentar, sis versions, i Continua, sis temes propis. Es van gravar en períodes diferents però poc distants, així és que, junts, conformen un àlbum.
El disc el tancava la cançó “Acta”, el text de la qual vaig agafar del poema que obri el segon llibre del meu amic Antoni Cabanes. Jo vaig fer el pròleg a eixe llibre, com també havia fet el pròleg al primer. La meua valoració de l’obra literària de Cabanes la vaig deixar escrita en eixes dos pàgines i no la reproduiré ací. Anime, això sí, a conéixer els llibres (Molokai – Poemes amfibis, 2016; Absències, 2018; Nocturno, 2021) i el disc (La noche y el sueño, de Pandæmonium, 2022) on es recull eixa obra.
Antoni Emili Cabanes Molina (Bocairent 1971 – Casinos 2024) formà part del Col·lectiu Sant Dimoni, el grup de jóvens escriptors creat a l’institut L’Estació d’Ontinyent sota l’auspici del seu professor Lluís Roda. Molts anys més tard, quan el grup es començà a anomenar El Desert de la Paraula, jo els vaig conéixer i, d’alguna manera, m’hi vaig unir. Estos amics m’han proporcionat material literari per a moltes cançons, més tard vos parlaré amb més detall d’això. Amb l’Antoni, vaig armar-ne dos: “Nasus Rex” (2015) i esta “Acta” de 2019.
El cos d’Antoni Cabanes va ser trobat mort el 30 d’octubre de 2024, l’endemà de la tràgica DANA, sense que hi haja relació entre ambdós successos. Un mal dia per a morir-se, un mal dia per a anar a buscar un forense que n’escriga l’acta. Des d’eixe moment, “Acta” ostenta el títol de “cançó més trista de Gent del Desert”.
