A Ontinyent he trobat un lloc on arrelar.
Xusa i jo vam arribar fa trenta anys, veníem de València, ella havia trobat faena ací. Ens sorprengué el batec cultural i associatiu de la ciutat. Amb una població de trenta-sis mil habitants, equivalent a la quarta part d’un barri de València, oferia un ventall que, als meus ulls, era, com a poc, estimulant. Dos teatres, un conservatori, tres bandes de música amb les corresponents escoles, una acadèmia d’alt rendiment amb orquestra simfònica, combos de jazz, una big band, grups de música antiga i tradicional, dolçaines i tabals, batukada, inclús una colla de campaners! I més: desenes de grups de pop i de rock i de revetla, entre els quals es produïen constants connexions als quatre o cinc garitos i casals que programaven i en iniciatives com els festivals organitzats per l’Assemblea de Joves Meruts. Eixe àmbit de cultura i socialització funcionava en valencià d’una forma tan hegemònica que era el complement perfecte a la dignificació de la llengua pròpia que promovíem des de l’escola pública. Podríem dir, generalitzant un poc, que tothom parlava en valencià amb naturalitat, foren d’on foren, i això sorprenia els qui, com jo, veníem d’un lloc més castellanitzat.
Carles Cerdà era una peça molt significativa dins de l’escena local. Ell i el seu germà Dani (els germans de Ca Barbeta, de renom) eren el nucli d’Atzukak, una de les bandes que agitava el panorama. Per Atzukak va passar una llarga llista de músics, entre els quals alguns dels millors del poble: des del premiat dolçainer Xus Gandia als percussionistes Josep Bas o l’enyorat Jordi Rodríguez, en glòria estiga. Deixen quatre discos llargs (el segon amb producció de Manolo Miralles) i un audiovisual del concert de comiat que posava fi a una trajectòria de més de dos dècades.
També els germans Cerdà són partícips de la festa morocristiana, des de l’esquadra Xurros de la comparsa Gusmans, que destaca per haver aglutinat una generació de músics com Miquel Gironés (el virtuós dolçainer d’Obrint Pas) o els membres de Red Roja, el grup on començaren Léndel i Vecina, compares meus en GdD. En part per eixa connexió i en part perquè Carles ens havia fet un videoclip, supose que va vindre la proposta de participar, Léndel i jo, al concert d’Atzukak Adeu i gràcies.
El ben cert és que jo ja havia col·laborat abans amb Carles tres o quatre vegades; era impossible no fer-ho en eixe context d’escena efervescent on els músics entropessàvem constantment. La primera vegada que vam tocar junts la recorde com especialment vibrant, al Centre Cultural Caixa Ontinyent: em vaig sumar a la cantada de “Després del foc”, el major èxit d’Atzukak. Eixa cançó va esdevenir la banda sonora dels mesos següents al desolador incendi de setembre de 2010 i durant la lluita del poble per a impedir que Iberdrola instal·lara en la serra arrasada unes torres d’alta tensió (que al final van posar, els malparits).
Una altra col·laboració va ser a l’Homenatge a Al Tall d’Ontinyent. Carles i jo acompanyàvem Noèlia Sanvíctor en un número on també havia d’estar Miquel Gironés, qui vingué a l’assaig però no al concert, alguna cosa el retingué a Barcelona. Ens va enviar la seua part en un vídeo estèreo: per un canal la xirimita i per l’altre una claca que sols se sentia pel monitor i a la que Carles i jo ens havíem d’agafar. “Que arriscat!”, vaig pensar, però va eixir perfecte.
El darrer concert d’Atzukak va ser fenomenal. Envoltats d’amics i amigues que omplien de gom a gom el teatre i d’un equipàs en la part tècnica, Serviso amb els grans Ismael Sanchis i «Xavo», i tot enregistrat en vídeo per Jordi Sempere i la gent de Pomelo TV (que durant anys han documentat algunes de les coses que a penes he pogut insinuar ací en este text). I un quadro artístic de categoria on destacava, per exemple, l’aportació dels Auxili Gustau Garcia i Miki Garcia en la percussió i el trombó, respectivament, o la de Xitxi, el cantant de Red Roja, i molts altres.
A Ivan i a mi ens volien per a sumar més cordes en tres cançons: ell tocà la mandolina i jo l’autoarpa i una bandúrria que em va prestar el mateix Carles, qui va ser tan generós, a més, de reservar-me una estrofa en “Cridem”.
