Anselmo Martí (Cocentaina, 1972) és un tio amb un gran sentit musical i, a més, una bellíssima persona. Ens vam conéixer cap a 2015 i vam establir complicitat. Fins al punt que vam compartir l’espectacle Tres són multitud, que vam passejar per mitja dotzena de cafeteries i tuguris, on alternàvem els nostres repertoris acompanyant-nos mútuament.
Als primers anys 90, Anselmo havia pilotat el grup Situació Extrema, la qual cosa equival a dir que va ser pioner del rock en valencià al Comtat de Cocentaina (també de la introducció de la dolçaina en el pop, de què s’encarregava el saxofonista Jaume Gosàlbez, ara en Urbàlia Rurana).
En 2014 Anselmo va reunir quinze cançons magnífiques en un debut en solitari; després, es va bolcar sobretot en els llibres-disc i espectacles de Paco Pascual dedicats a públic familiar en un context de divulgació del fenomen del bandolerisme valencià.
A La plata de Gaianes, segon de la trilogia de Paco Pascual, Anselmo va aportar moltes cançons; jo hi vaig col·laborar amb material propi (la cançó “Sergent Cendra”) i en labors de producció, encara que alguns dels instruments que vaig gravar no van ser utilitzats finalment (volien una cosa més sòbria, em van dir).
El blues “Oh, sant Vicent!” està entre les meues favorites del disc. Recrea fets reals: el robatori en la delegació del Banc d’Espanya a València el dia de Sant Vicent Ferrer de 1871, en què participaren els tres germans Seguí, de Gaianes, i cinc lladres més. ¿¡Un roder picant pedra per accedir a la cambra del tresor mentre suplica el favor del sant patró!? Prega que quan arriben no es troben la guàrdia civil, però això és el que finalment els va passar.