Paco Pascual Soler (Cocentaina, 1979) és un home dinàmic i polifacètic. Potser n’heu sentit parlar, ja que recentment ha sigut entrevistat unes quantes vegades en televisions i ràdios arran d’haver-se fet amb el premi Educa 2023 al millor docent d’Espanya.
Un vertader motoret: professor d’educació física i entrenador, artesà de indumentària festera per herència familiar, tutor de primària capaç d’encomanar l’entusiasme a un alumnat que fa partícip dels seus relats i espectacles... En el moment actual, treballa de cooperant en un projecte al Senegal.
Amb un cor tan gran i un caràcter tan manifasser era impossible dir-li que no quan va vindre a proposar-me col·laborar, i el mateix podran dir Dani Miquel, Botifarra, Paco Muñoz, Ina Martí, Trobaversos, Andreu Valor, Apa..., reclutats per a la banda sonora d’una trilogia que El tresor de Benimassot iniciava. Anselmo hi aportava tres o quatre cançons i jo l’acompanyava en dos.
Paco va quedar fascinat, com m’havia succeït també a mi, amb els llibres i articles de Manel Arcos sobre bandolers valencians. Jo havia paït eixa experiència component una cançó de lladre de la que parle més avant (cantó 35). Ell també ho va portar al seu terreny fent una sèrie de llibres i espectacles teatrals amb personatges inspirats en el seu alumnat alcoià i en els seus propis fills, que gràcies a la màgica “porta del celler” viatgen a una altra dimensió temporal i viuen aventures al costat de bandolers històrics com Camot, Pep de la Tona, Jaume el Barbut o el Gatet d’Otos. Potenciar la fantasia i alhora arrelar-la a una geografia i a una llengua, un bon propòsit.
Em vaig sumar a la troupe en tres o quatre concerts, l’única ocasió en què he fet espectacle infantil, crec. Ah, no, calla! També per aquell temps vaig fer una cosa sobre l’Home dels Nassos junt a Dani Miquel.