El 2016 s’acomplien deu anys de Gent del Desert, deu anys des del primer concert. La banda havia experimentat constants mutacions fins al punt que sols restava jo dels membres fundadors; puc assegurar –és una sort– que mai les eixides van representar tensió alguna ni res que es parega a un mal rotllo, es devien a coses com canvis de plans o de residència.
Tenint clar que un grup és bàsicament un repertori, pensar en els deu anys transcorreguts em va portar a seleccionar quinze cançons de tota la trajectòria. Arranjades de nou, amb la garra que Carlos Vecina aportava des de la bateria, vam preparar eixe directe i ho teníem tot assajat. Jo sabia que no anaven a eixir massa bolos, el nostre perfil no és festivaler, així que vaig centrar-me en oferir-ho als auditoris, als tècnics de cultura, intentant un caixet ajustat, però tampoc l’esforç va valdre molt la pena. Jo matava el cuquet sovint, tocant amb uns i altres, com vos contava adés, però patia pels músics, encara que també ells tocaven en més grups, perquè sé que una banda no es pot mantindre ni que siga assajant cada dos dissabtes (passadeta de matí, passadeta de vesprada) si no es té l’objectiu de tocar-ho en públic i cobrar-ho dignament. Però, en realitat, no importava molt, ho passàvem rebé, especialment quan Léndel guisava.
En acostar-se l’estiu vaig reorientar el sentit de tot allò i vaig proposar un nou objectiu: gravar-ho. Un disc en directe. Sobre el termini, amb ajuda de Comboi Records, vaig acabar un dossier que vam presentar a les ajudes de 2017 per a producció discogràfica de CulturArts, d’on vam traure una modesta subvenció, un terç del pressupost. Amb les vendes dels CDs vam recuperar la inversió i una mica més. Encara que me’n queden cinquanta o així per casa, esta producció no va ser deficitària. I tots van cobrar, excepte Comboi, que estaven abaixant la persiana i van tindre la gentil deferència (gràcies de nou!) de regalar-nos les seues gestions per a la subvenció, el dipòsit i la fàbrica. Ésser viu és l’última referència discogràfica del seu valuós catàleg.
Per a enregistrar-nos, vam llogar quatre dies el Centre d’Interpretació Turística de Bocairent, on hi havia una sala amb bones condicions. Finalment vam decidir fer-ho sense públic, no tant per fer una metàfora com per no voler distraccions. Allí cabien cinquanta persones, però no volguérem comprometre a les amistats obligant-los a escoltar sis takes de la mateixa cançó perquè cada vegada ens havíem equivocat u. Els dos primers dies van ser de muntatge i prova, el tercer d’assaig general i el darrer diumenge d’octubre es va fer la gravació. Finalment no calgué repetir molt, la majoria va ser cosa d’un take o dos. En esta versió de Dire Straits crec que en van ser dos, però deixàrem a Ivan regravar alguna frase de la guitarra slide.
Vaig encomanar els gràfics a Jordi Albinyana, “el Xu”, entranyable col·lega i artista de cap a peus (autor de dissenys espectaculars per a Senior, Botifarra, Carles Pastor, Pau Miquel Soler...) a més de guitarrista de Les Maedeus i de Sigarrito. Jordi em va preguntar si tenia cap idea feta per a la portada i li vaig contar que en realitat no, però que durant la gravació teníem una mosca pesadíssima volant per la sala fins que la vaig esclafar contra una paret. Li’n vaig ensenyar la foto i vam riure pensant que tindria collons, titulant-se “Ésser viu”, que la portada fos una mosca esclafada. No va ser eixa la portada, sinó una altra molt millor, un empelt d’àloe-vera i músic de jaqueta dylaniana. Però vos heu fixat en què du entre els dits a mode de pua?
