El nostre directe sense públic Ésser viu inclogué esta trista balada que havíem publicat tres anys abans. Per tal de contextualitzar la cançó, reproduïsc ací el post que Gent del Desert vam compartir amb els seguidors i seguidores de la nostra pàgina de Facebook el dia 25 d’abril de 2015.
El 25 d’abril és una data molt destacada en la història del País Valencià. Aquell dia de l’any 1707, a les portes del regne, hi hagué la Batalla d’Almansa, en què la derrota de l’exèrcit austracista es convertí en el pròleg a l’ocupació borbònica, amb la brutal conseqüència de la supressió de la nostra autonomia política i la repressió de la nostra personalitat cultural. Actualment, els valencians conscients commemorem aquella derrota per fer palesa la nostra voluntat de resistència i de ressorgiment.
Poca gent sap, però, que entre els contendents a Almansa, no hi havia valencians. La milícia dels «maulets» no hi va participar (de fet, el seu líder, Basset, en aquell moment era empresonat). Contra l’exèrcit borbònic, compost bàsicament per francesos i castellans, lluitaven, sobretot, esquadres de militars holandesos, britànics, portuguesos... peons que els poderosos governants europeus hi havien enviat a sacrificar per uns interessos «superiors» que cap o ben pocs d’aquells soldats devien entendre ni qüestionar.
A les antípodes del nostre país, a Austràlia i a Nova Zelanda, també el 25 d’abril és una data motiu de commemoració, i també per una raó bèl·lica: la «campanya de Gal·lípoli», de la qual precisament hui es compleixen cent anys. Durant la Primera Guerra Mundial, quan Turquia va entrar a la contesa com a aliat de les «potències centrals» liderades per Alemanya, els britànics hi van enviar tropes australianes i neozelandeses per tal d’envair Turquia i mantenir els turcs ocupats i allunyats dels fronts europeus. Tot i que la campanya es va iniciar el febrer de 1915 amb una sèrie de batalles navals, fou el 25 d’abril quan es produí el primer desembarcament de les tropes de l’Australia and New Zealand Army Corps a la península de Gal·lípoli. S’hi van estar fins a gener de 1916, amb el resultat d’uns 45.000 morts i 95.000 ferits del bàndol aliat i uns 85.000 morts i 95.000 ferits al bàndol otomà. Com hem dit a propòsit dels fets d’Almansa, foren sacrificats com a peons per uns interessos «superiors» que cap o ben pocs d’aquells soldats devien entendre ni qüestionar.
Inspirant-se en eixos fets, Eric Bogle, un dels cantants folk australians més importants i interessants, va compondre la cançó «And the Band Played Waltzing Matilda», publicada el 1972, un colpidor al·legat antibel·licista que van popularitzar arreu del món les magnifiques versions que en van fer uns altres grans artistes com Joan Baez, The Dubliners o, molt especialment, The Pogues. Per tot això compartim hui amb tots vosaltres l’adaptació que Gent del Desert vam fer d’esta cançó, publicada al nostre disc «Processionària» (Comboi, 2014). Que sapiem, és l’única versió que se n’ha fet en la nostra llengua i, possiblement, en una llengua diferent a l’anglés*. Pel que fa a la famosa cançó «Waltzing Matilda» a què la composició de Bogle al·ludeix, es tracta d’una creació de Banjo Paterson de 1895, sovint considerada com l’himne «no oficial» d’Austràlia. S’hi narra la història d’un «swangman» (roder) que prefereix suïcidar-se abans de ser detingut per haver robat una ovella, i com el seu esperit acaba convertit en un fantasma. El fet que esdevinguera una mena d’himne patriòtic diu molt sobre el concepte de llibertat de la població australiana. L’expressió «Waltzing» (ballar el vals) juga amb la similitud amb «walking» (deambular) mentre que el nom femení «Matilda» era també la manera d’anomenar el sarró o «petate».
*No era, certament, la primera en una llengua diferent a l’anglés, ho vam saber més tard. El 22 de novembre de 2018 vam publicar açò, també al Facebook:
Explorant el magnífic blog antiwarsongs.org, que es publica des d’Itàlia simultàniament en italià, anglés i francés, descobrim que els seus autors han inclòs la nostra versió «I la banda tocà el Vals de Matilda» a l’article corresponent a la inspirada composició d’Eric Bogle. També gràcies a esta pàgina n’hem conegut versions en llengües com l’italià (Ricardo Venturi) i el turc (Ve Orkestra).
Molt agraïts, sincerament, als autors del blog per haver estat atents a la nostra humil contribució, sense que haja calgut contactar-los ni res.