Revisant l’agenda de 2016 me n’adone que vaig estar molt ocupat. Als bolos amb Anselmo, Carles Pastor, Pau Miquel o l’Homenatge a Al Tall se sumava tot això que vos contava al cantó 27 sobre Gent del Desert, la decisió de combinar els concerts que isqueren amb la gravació d’un disc en directe.
Per juliol vam tindre dos concerts bons, un en una terrassa al bonic paratge de la Reprimala (Vilallonga) i l’altre a Alfara del Patriarca, on sembla que el regidor de Cultura sí s’havia mirat amb interés el nostre dossier. Una setmana després, ens reuníem de nou per a gravar una nadala en ple agost.
L’encàrrec de la nadala venia de part de Josep Vicent Frechina i Andreu (Massalfassar, 1966), màxim expert en la música en valencià i posseïdor del major arxiu sonor sobre el tema. Em va contar que la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València li havia acceptat un projecte per a un disc de nadales valencianes vestides amb sonoritats actuals. MésdeMil es feia càrrec de la masterització i fabricació i la Diputació assumia la producció i la distribució en escoles, biblioteques, ajuntaments... Sense ser jo cap entusiasta del gènere, vaig acceptar d’immediat l’encomanda tot donant-li la raó: calia una actualització d’eixe repertori. Certament, els clàssics Nadal valencià dels estudis Tabalet (1979 i 1980), tot i ser genials, sonaven ja, diguem-ne, antiquats en l’època de les playlists.
Josep Vicent estava contactant amb aquells que li pareixia que podríem fer un bon paper: Arthur Caravan, Borja Penalba i Mireia Vives, El Diluvi, Mox o Tardor, entre altres. Posava a la nostra disposició un enllaç amb accés a unes dos-centes nadales valencianes, perquè poguérem triar. Li vaig agrair molt la confiança i l’accés a l’arxiu, però –li vaig dir– no em calia escoltar res per a decidir; si no l’havia triada encara ningú, jo volia cantar “Ou, ou, quina meravella”.
“Ou, ou, quina meravella” és la nadala valenciana més antiga que es coneix, gràcies a un manuscrit trobat en una parròquia d’Oliva per l’erudit de Dénia Roc Chabàs i datat al segle XVI pels experts. Lamentablement, el document que Chabàs va copiar –hui perdut– no incloïa la música, sols el text. (Per cert, no vos feu un embolic amb el valencià arcaic: “ou” és ací l’imperatiu del verb “oir”, és a dir, ho heu d’entendre com “escolta!”).
La música li la va posar en 1980 Josep Lluís Valldecabres Monzó (Quart de Poblet, 1958) per al disc Nadal Valencià 2. Valldecabres era aleshores un jove cantautor que virava ja cap a la música clàssica. És l’actual director de l’Orfeó Valencià i n’ha dirigit uns altres; això explica que esta peça siga interpretada sovint per les més importants agrupacions corals del país.
Jo havia utilitzat la cançó a classe en alguna ocasió, per a omplir el típic dia sonso d’abans de les vacances de Nadal. Notava que a l’alumnat no l’entusiasmava (excepte quan els animava a cantar fort ”ou, ou!”), i és que la versió de Valldecabres és tan sòbria (a penes uns panderos i unes cordes de piano pinçades) que peca d’eixuta. Tanmateix, tenia la certesa que eixa melodia d’aire renaixentista podia guanyar molt amb un ritme de tarantella, i per ací vam tirar.
Un últim detall curiós: a Spotify (no a les altres plataformes) “Ou, ou” és la cançó de GdD amb més reproduccions, unes sis mil. La raó és que es troba en una desena de llistes de reproducció i cada vegada que ve de nou l’hivern, en suma uns centenars més. No sé qui n’és responsable, no sé si eixes playlists sonen en comerços o en institucions o són de particulars que les canten en família, però no deixa de produir-me certa emoció pensar que hem contribuït, en alguna mesura, a la popularització de la nadala valenciana més antiga. Espere que a Valldecabres li estiguen arribant les regalies.
Ja sabeu, si voleu tindre reproduccions a Spotify, feu una nadala.
