Sergi Torró i Ferrero (Ontinyent, 1971) és escriptor i professor. Amb ell vaig muntar Gent del Desert.
De la seua mà vaig entrar al grup literari El Desert de la Paraula (2005-2009), integrat també per escriptors com Pep Alfonso, Rafa López “Llop”, Ignacio Navarro i Guillem Soler i activistes socials com Rosa Conca o Anna Mari Mollà. Alguns de nosaltres publicàvem regularment al setmanari Crònica, històrica capçalera d’abast comarcal. Ens reuníem un divendres de cada mes al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, que llavors estava al parc Mestre Ferrero. Aquella tertúlia, per on passaven freqüentment poetes convidats, va anar prenent progressivament un caràcter performatiu, ja que les reunions solien acabar amb recitacions o teatralitzacions que acompanyàvem amb percussió, guitarres i algun que altre vaqueret d’herbero. Aquell context em va servir per a posar fi a un bloqueig que jo tenia; havia passat els anys anteriors fent, tot sol a casa o als combos de l’acadèmia Ad Libitum, música instrumental. Però al costat d’estos amics, i especialment al costat de Sergi, em vaig retrobar amb la paraula; primer, amb la paraula recitada i, de seguida, amb la paraula cantada.
En maig de 2006, alguns membres de la tertúlia vam estrenar un espectacle amb textos del poeta ontinyentí David Mira (parlaré d’això al cantó 50). Sergi hi recitava i també feia coses com palmes o “bufera” amb un didgeridoo. Quan el vam publicar en disc en 2007, no ens vam presentar com El Desert de la Paraula, perquè no tots els tertulians s’hi van involucrar, així que ens vam dir Gent del Desert.
Al segon i tercer treballs de GdD (2009 i 2010), ja al marge de la tertúlia literària, Sergi es va atrevir també a cantar algunes parts i a tocar percussions o l’harmònica en la versió de “La balada de l’àngel bru” de Pep Laguarda.
En estiu de 2010, quan la gravació de Celebració de la tempesta estava avançada, Sergi em va comunicar que havia aconseguit una plaça com a professor de català a les Illes Balears. Aquell trasllat implicava el seu allunyament i la consegüent eixida de la banda (va passar cinc cursos a Mallorca i deu a Eivissa), si bé en les ocasions en què tornava al poble no faltaven oportunitats per a col·laborar de nou: és el cas de “Palimpsest”, la cançó ara que ens ocupa.
Per Setmana Santa de 2015, Sergi em va vindre a visitar i em va contar que tenia un llibre pràcticament acabat, el seu quart poemari, Magdala. Va dir també que Onada Edicions li acabava de publicar, en un volum col·lectiu d’homenatge al poeta Antoni Ferrer, un text titulat “Urbità”, fet d’extractes del poema “Dandi absent”, germen del llibre Magdala. Em va passar eixa pàgina i el vaig felicitar, tenia força i estava en consonància amb la seua poètica, tan peculiar, que no comentaré ara (la il·lustració de la portada de Magdala vos pot servir, de moment, per fer-vos-en idea).
En juliol, quan Sergi va tornar de nou a Ontinyent per vacances, el vaig sorprendre dient-li que tenia a punt una música perquè recitara per damunt ”Urbità”. La va escoltar i va dir: “però eixa música no l’hem utilitzada ja?”. “Exacte”, vaig respondre, “és un palimpsest”. Un palimpsest és un manuscrit (un pergamí o simplement un paper), que ha sigut esborrat per a escriure de nou per damunt. Esta música partia d’una composició meua de 1998 titulada “Cabaret del món” que havíem utilitzat al primer disc de GdD amb un text de David Mira titulat “N’hem vist de grosses”. Com que jo no havia quedat del tot satisfet del resultat, vaig voler donar-li una nova oportunitat i, ara sí, la cosa va funcionar. Sergi estava sembrao la vesprada que va gravar la veu en aquell taller tèxtil on vam enregistrar el disc, només lamente que ningú caiguérem en el compte de fer-li una foto.
El poema “Urbità” ha estat recollit també al darrer llibre de Torró, Suite de ses Figueretes (Miquel Costa editor, 2026).
