Este tema sembla que ens va eixir redó, si he de creure els elogis que he pogut llegir en xarxes socials i també en algun article (el que més em va arribar al cor el va escriure algú tan poc neutral com el meu germà Honorio en Acclaimed Music).
El vam triar com a single (videoclip) d’Ésser viu perquè sabíem que la cançó agradava, tant la lletra –entre el costumisme i la crítica social– com la música –entre el folk i el rock acústic–. Va haver-hi un temps que sonava en certes emissores de ràdio; de tant en tant m’entraven missatges de whatsapp que m’avisaven: “Nano, esteu sonant una altra volta en Icat.fm” o “Vos acaben de posar en ÀPunt Ràdio”. Tot un èxit –modest– per a Gent del Desert.
Però no és eixa d’Ésser viu la versió que més m’agrada. Em quede amb l’original, la de La caixa de Pandora, l’EP que encartàrem en la tardor de 2015 a la revista Sons de Xaloc. Tot i ser molt pareguda, m’agrada més pel treball dels percussionistes: la combinació del whasboard (taula de rentar) que va tocar amb escombretes Nel·lo Royner i la bateria des d’on Carlos Vecina marcava el pols amb bombo i xarles, tot adornant-ho amb uns breaks realment inspirats.
Quina il·lusió em va fer que el jurat dels XI Premis Ovidi la seleccionara entre les finalistes en la categoria de millor lletra! Competia amb artistes que admire i estime: Carles Chiner (per «La reina de l’oceà» de Gener), Ona Nua (per «Que difícil és de vegades la vida») i el meu benvolgut Pau Miquel Soler –qui finalment s’endugué el guardó– (per «Les amants» d’Arthur Caravan).
