Si algú em preguntava mai –no veig per què no hauria de passar– de quin de tots els meus discos he quedat més satisfet, tardaria un segon a contestar: Processionària. Les raons són diverses, però pensant-ho bé, crec que la principal és que es va cuinar a foc lent. Del disc anterior, Celebració de la tempesta, em va quedar la sensació que s’havia fet massa de pressa, enmig d’un maremàgnum d’eixides i entrades de personal. En este àlbum no vaig voler córrer. Tot mantenint el mateix plantejament (una banda oberta de bat a bat a tota classe de col·laboracions) i les proporcions en els ingredients (cinquanta per cent de folk, cinquanta per cent de rock), vaig aconseguir un treball més coherent. El treball de composició es va prolongar entre 2011 i 2013 i les gravacions, iniciades al meu estudi portàtil i acabades al de “Xavo” (Xavier Torró Alcaraz, Ontinyent 1987) al local de l’Agrupació Musical d’Ontinyent, es van allargar des de maig de 2013 (les primeres maquetes) a febrer de 2014 (les mescles definitives).
Este disc és, doncs, un “fill predilecte”. Per això m’ha costat tant seleccionar, de les seues dotze cançons, tan sols cinc per a esta antologia. No puc fer més que recomanar a qui em llegiu que escolteu l’àlbum complet. Més encara, que aprofundiu en els seus detalls amagats escoltant el capítol que li va dedicar el programa d’ÀPunt Ràdio “Col·lecció de vinils”, amb guió i direcció de l’il·lustre periodista musical Rafa Cervera i presentació d’Àlex Martínez Orts (a qui esmentava al cantó 15):
El disc Processionària el tancava la cançó “Cavallers, ara va de bo”, que vaig compondre partint d’un colpidor poema de Manel Alonso: narra la primera mort causada per un nen soldat. Em vaig permetre un parell de llicències: incorporar el vers “Cap mort no és estúpida” (d’un altre poemari del mateix autor, Com una òliba) i afegir els versos de la tornada, “Cavallers: ara va de bo”, frase que s’aplica, entre altres contextos, al joc de pilota valenciana per a anunciar que comença la partida, que els jugadors ja no estan pilotejant.
Vaig conèixer Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) en una sessió d’El Desert de la Paraula, per 2008, en què ell era el convidat. Hi vaig descobrir un tot terreny: poeta, novel·lista, contista, dietarista, articulista, assessor editorial, jurat d’incomptables premis, autor de diversos blogs (Els mecanoscrits de Pouet, Els papers de Can Perla...), crític literari i musical... Amb tanta obra i en tants camps, no sorprenen afirmacions com les que segueixen, tretes d’articles i presentacions consultats a Internet: “agitador cultural infatigable” (Lluís Alpera), “obrer de la literatura” (Víctor Cotlliure), “assalariat de les lletres que duu picant pedra anys i panys” (Francesc Viadel), “animal de ploma, un escriptor que no coneix el descans” (Salvador Vendrell), “activista cultural d’alçada, editor històric” (Hèctor Serra), “antidivo” (Tomàs de los Santos)...
Posteriorment, vaig poder aprofundir en la nostra amistat; estime este home, estime també la seua companya de vida, Pilar, tota la família. He patit molt per ells quan van haver d’enfrontar, fa uns pocs anys, un fet tan tràgic com la mort d’un fill.
La cançó es va estrenar en 2012, a la presentació del llibre Quadern dels torsimanys, amb poemes de Manel en versió original i en traduccions a diverses llengües. Hi hagué beguda (l’acte es feia en unes destil·leries), recitació i números musicals. Van oficiar com a presentadors el gran músic i escriptor Xavi Sarrià i l’editor Antoni Martínez.
En 2015, el segell discogràfic Bureo va recollir l’obra musicada de Manel Alonso (publicada prèviament o feta ad hoc) en un doble CD en què es va incloure també, lògicament, la nostra cançó. La llista de participants (Tomàs de los Santos, Carles Pastor i Miquel Gil, Andreu Valor i Borja Penalba, Cant Viu, Doctor Dropo, King Kong Boy, Tàpera, Carles Enguix, Lluís Vicent, Artur Àlvarez...) deixa veure la forta connexió de Manel Alonso amb l’escena musical nostrada. Gent del Desert vam actuar a la presentació d’eixe disc, titulat Després vingué la música, en el que va ser el primer concert de Carlos Vecina com a baterista del grup (per qüestions de faena, “Xavo” havia cedit el seu lloc a la bateria però va restar vinculat a la banda en qualitat del nostre tècnic de so oficial).
