La fuga de Cameta

En novembre de 2011 tocàvem a l’Ateneu de Bétera (lloc excel·lent i acollidor, referent cultural al Camp de Túria), on hem tornat més vegades i sempre ens han tractat esplèndidament). Tot i que el nostre concert era de nit, havíem de provar prompte perquè a les set i mitja s’hi feia la presentació d’un llibre, El tio Joan de la Marina, sobre un bandoler que havia passat part de les seues peripècies per allí, per Bétera. Després del muntatge i la prova, alguns músics van marxar a fer una cervesa però uns altres vam preferir quedar-nos a l’acte. Allí vaig veure per primera vegada Manel Arcos i Martínez (Oliva, 1965). Em va sorprendre que es presentara com a lletraferit i com a policia –en excedència– (infreqüent combinació) i més encara em va sorprendre l’ampli coneixement que exhibia sobre un tema tan apassionant com el bandolerisme al País Valencià. Després, al sopar, vam compartir taula i l’agradable conversa va concloure intercanviant els telèfons i adquirint jo dos llibres i ell dos CDs.

Dies després, immers en la lectura de l’interessant Acabaren com Camot, rep una telefonada de Manel:

– Jesús, he escoltat la vostra “Malaguenya guenya”, que bona! M’has de dir quines són eixes coses que es conten a Ontinyent sobre el bandoler Urenya.

(“Malaguenya guenya” és la cançó de què vos parlaré al cantó 40, que narra la topada d’un traginer amb una bandolera que l’assalta, amb la qual acaba tenint un romanç, amb escena de sexe i tot).

– Manel, et deus estar equivocant. Ningú m’ha contat res d’eixos personatges perquè me’ls he inventat jo. L’arrier Tono Urenya, la bandolera Alcarrenya i el seu malaguanyat marit Joan Pomar són tots fruit de la meua imaginació, són personatges ficticis. Vaig inventar eixos noms jugant amb la rima.

– No em digues! Ja notava jo que alguna cosa no em quadrava! És que resulta que en algun lloc vaig trobar una informació sobre un roder ontinyentí i crec recordar que el cognom era Urenya... Deixa’m que revise la documentació i ja te’n diré alguna cosa.

Eixe mateix dia, m’entra un correu de Manel amb açò que transcric ací:

El document

Arxiu Municipal de Xàtiva, lligall 757, expedient núm. 9 «sobre persecución de ladrones, contrabandistas y malhechores»

Por la relación de la villa de Onteniente librada por don Antonio Matheu y Borja corregidor de la misma en veinte y tres setiembre último [1827], consta: que Ignacio Ureña apodado Cameta vecino de la misma estubo en presidio por el robo que executó en la casa de campo del término de la misma llamada dels Pilarets: Y que en el año mil ochocientos veinte y cinco se le prendió y al tiempo de encerrarle en la cárcel se fugó, viviendo en el día como un foragido salteador de caminos: y que José Francés y Sanz apodado Mamma compañero del anterior y de la propia vecindad, es desertor.

Oh my god! Cameta i Mamma! No un, sinó dos roders ontinyentins! A més a més, la seua no era una història amb final desastrós com el de la majoria dels bandolers! Vaig decidir, d’immediat, que eixa notícia mereixia una cançó i en cosa d’una hora, la tenia.

Per a la música, vaig aplicar un patró habitual de les cançons de lladre franceses (es troba també a Amèrica, al cajun d’Acàdia o de Louisiana), un esquema melòdic i rítmic utilitzat amb bon criteri, per exemple, a la conegudíssima música de la sèrie de pel·lícules Pirates del Carib. Però hi vaig afegir canvis: la introducció d’un acord menor i l’alternança, durant tot el tema, d’un compàs de tres temps (9/8) i un de quatre (12/8).

Per a la lletra, em vaig plantejar que, si al document era el corregidor d’Ontinyent qui informava de l’assumpte a l’autoritat de l’efímera província de Xàtiva, algú havia d’haver-lo informat abans a ell. Així, vaig posar la narració en boca d’un suboficial que ve a donar novetats, una mena de caça-recompenses coneixedor de cada pam del terreny. Vaig inventar detalls per a situar els personatges en aquell moment històric en què el felón Ferran VII havia restituït l’absolutisme i a les serres i camins abundaven els personatges perillosos que vivien “fora de la llei”.

La cançó la vaig estrenar el dia que jo feia quaranta-cinc anys, en un concert col·lectiu a Ontinyent, al local de Batukem, per a recaptar diners per al disc de Tashkenti. Nosaltres iniciàvem el show eixe dia i, abans de començar, vaig sorprendre els meus músics dient-los que la primera cançó no la coneixien i que la faria jo tot sol amb l’ukelele. Cinc dies després, la vaig repetir al Teatre La Clau (ca Dani Miquel) a la tradicional cantada del Dia dels Innocents en què ens ajuntàvem la gent de la música en valencià. Veure en primera fila cracks com Miquel Gil o Sílvia Ampolla escoltant amb gran atenció va resultar certament motivador. Després l’he cantada també sol moltes vegades, en presentacions de llibres o en l’ambiciós espectacle El vol del silenci que Arcos produí i que vam passejar per escenaris com l’Olímpia d’Oliva o el Micalet de València. Recorde que en este últim se’m va acostar a felicitar-me per la cançó Lluís Fornés, el Sifoner.

Escola Valenciana va incloure “La fuga de Cameta” al CD recopilatori La Gira, volum IX; i no sols això, també en va elaborar una unitat didàctica amb partitures i tot. Un altre èxit modest per a Gent del Desert.

La cirereta la va posar Javi Requeneta, qui en directe convertia esta cançó en tot un espectacle gràcies a la seua habilitat per a fer sonar una crossa. Bona metàfora de Cameta!