Vaig descobrir esta cançó gràcies a la versió de Maria del Mar Bonet al seu disc Salmaia (1995). Vaig trobar que era perfecta, una cosa així com “la cançó més bonica del món”, disculpeu la paràfrasi d’un títol de Sabina. M’agradava cantar-la al cotxe, me la posava una i altra vegada, posant a prova les meues dots vocals, lluny de les que la cançó requereix (teniu en compte que és al repertori de tots els grans tenors com Pavarotti o Carreras). Les versions són molt nombroses, la majoria en l’original napolità –que no italià– (potser la més famosa la de Roberto Murolo i la més sorprenent una en clau pop de Peppino di Capri), però sols una mínima part estan posades en veu femenina, com en la versió de Bonet.
Ja tenia jo més o menys decidit que m’atreviria a gravar-la (de fet, ja l’havia cantada en directe a Alcoi, al trenté aniversari de L’Escenari) quan, llegint el llibre del benvolgut Frechina La cançó en valencià: dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (AVL, 2011) em vaig assabentar que la versió de Bonet no era l’única en la nostra llengua, ja que el mestre Lluís Miquel l’havia feta també en un disc de 2005, A cau d’orella, amb lletra adaptada per Toni Mestre (l’heroic periodista i escriptor responsable de l’històric programa radiofònic De dalt a baix). El detall em va sobtar, perquè l’adaptador de Bonet, Albert Garcia Hernández, havia sigut col·laborador estret de Lluís Miquel durant molts anys, de fet va ser membre dels 4Z. Que Lluís Miquel Campos l’hagués cantada podia convertir en innecessària la meua versió, així que vaig buscar amb afany l’mp3 i vaig trobar que la versió era totalment diferent de la que em voltava a mi pel cap. Per tant, no hi vaig renunciar. Vaig confrontar les dos adaptacions del text i vaig optar per agafar la de Garcia, fent-li uns pocs retocs.
Pel que fa a l’arranjament musical, vaig voler que sonara a autèntica serenata, una petita rondalla empeltada de banda de poble acompanyant el cant melancòlic d’un amant despitat, sota un balcó en una nit que amenaça pluja. Per a això necessitava instruments orgànics i, diguem-ne, un aire processional. Vaig comentar amb el meu germà Mike que no volia ací un baix, sinó una tuba, però que el meu amic Miquel Payà, qui havia tocat eixe instrument en discos anteriors, no estava disponible. El meu germà (que també és profe, com jo, però ell d’anglés) va dir que el mestre de música del seu centre tocava el bombardí, que podíem provar amb eixe instrument. I així va ser com vam embolicar Paco Rodríguez-Bronchú, de Godella, gran persona i molt bon músic. Tant em va satisfer el seu treball rigorós i el seu caràcter agradable, que li vaig donar més faena i al final van ser tres, els temes del disc en què col·laborà. Quan Paco va vindre a veure’ns tocar als Jardins de Vivers (Processionària es va presentar a la quaranta-novena Fira del Llibre de València), després del concert, a peu d’escenari, li vaig fer la proposta de sumar-se sempre que vullguera a la banda i ell acceptà de seguida; fins al dia de hui, ha sigut un dels membres més fixos en Gent del Desert.
També els altres músics hi van fer un paper formidable: Requeneta amb les flautes, Polelo amb el llaüt, Xavo i Tanyo a la percussió i, especialment, l’acordionista Pau Barberà, de qui ja heu sentit parlar en alguns cantons anteriors. Per aquell temps, Pau vivia a Barcelona, perquè estudiava a la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya, la institució on s’han format, per exemple, la superstar Rosalía o músics valencians tan admirables com Toni Fort “Pollet” o Sandra Monfort, companys de promoció de Pau). Per eixa causa s’havia vist forçat a deixar no tan sols la seua participació en Gent del Desert sinó, sobretot, el seu projecte més personal, Tashkenti; però el pas per ESMUC estava portant el seu talent musical a un nivell increïble (comproveu-ho escoltant el seu grup actual, Sons d’Embat). Així que quan, l’estiu de 2013, vaig saber que Pau estava de nou uns dies a Ontinyent, vaig fer-li una trucada per a convidar-lo a gravar. “Porta l’acordió cromàtic” –li vaig dir– “i agafa també si de cas la trompa aquella amb la que vas començar, que sé que fa molt de temps que no la traus de l’estoig”. Pau va fer, com sempre, un treball extraordinari. Mentre gravàvem les línies de trompa, de sobte es va posar a ploure ben fort, amb pedregada i tot, i vaig eixir corrents al pati amb un micròfon a la mà per a captar eixe soroll de xàfec amb què acaba la cançó.
Pel que fa a la meua veu de fumador empedreït, m’atrevisc a dir sense falsa modèstia que es tracta de la millor interpretació vocal de tota la meua vida. Quan Carles Carrasco, un dels dos socis del segell Comboi, va escoltar el resultat final de l’àlbum, em va trametre un missatge on em deia que el que més li havia agradat del disc era, per un costat, la versió de “Matilda” i, per l’altre, la veu, concretament, la veu d’esta cançó. Ho vaig viure com un gran elogi, venint d’un músic tan savi i amb tanta experiència, i vaig pensar que, fotre, ho havíem aconseguit.
