Camilo González Rodríguez (Ontinyent, 1971) és un altre dels il·lustres col·legues que he tingut la sort de creuar-me en el camí. Guitarrista de toc vibrant, vinculat des de l’inici a la secció de música moderna de l’acadèmia AdLibitum, on el vaig conéixer i on vam tocar junts per primera vegada, cap a 1998, o potser abans. Uns anys més avant, en assabentar-se del rotllo que havíem muntat amb Gent del Desert, s’hi va interessar i s’hi va apuntar. També era amic de Sergi; tenien una cançó a mitges, “Lluny de Babilònia”, que vam incorporar al repertori. Per al disc de 2009 va aportar eixa cançó i un parell de solos magistrals; al disc de 2010 va participar més. Es mantingué a la banda cosa d’un any i mig; a l’estiu em va plantejar que se li feia molt difícil compatibilitzar-ho amb la seua plaça en el grup Limbotheque, que en aquell temps anava com un tir i, lògicament, ho vaig entendre.
Un dels dos temes que Camilo va aportar a Celebració de la tempesta, va ser este “El bufó de la cort”, una cançó en valencià –ens va dir– que havia compost anys arrere en l’etapa del grup Cienfuegos. “M’agrada molt, tio, em recorda Neil Young & Crazy Horse!” –vaig dir-li jo– “però la lletra necessita una pentinadeta i vaig a demanar-te permís per a introduir algun instrument medieval, alguna cosa ben pròpia d’un bufó”. “Ja estem!” –va riure ell, bromejant sobre la seua reticència a eixir-se’n del format del rock canònic.
Vaig preparar guies i uns primers tracks junt al benvolgut “Carnisser” (Javier Penadés Belda, Ontinyent, 1971), sobre els quals va gravar la bateria la meua cunyada, Ana Tomàs. El meu germà Honorio i Ana tenien a sa casa una sala amb una bateria i llavors jo viatjava sempre amb el meu estudi portàtil al darrere, així que li vaig fer a Ana un “aquí te pillo, aquí te mato”: vaig tocar jo un take de mostra i ella dos, i d’ací vam traure les pistes de bateria. Després d’afegir les meues veus i les guitarres apoteòsiques de Camilo, només faltava el toc medieval. Sens dubte, el so tel·lúric que el meu cap somiava era el d’una viola de roda, un instrument meravellós que encara poca gent s’havia atrevit a barrejar amb un context de rock (Obrint Pas ho va fer molt bé a la seua gira de comiat, però això va ser després de nosaltres). Li vaig demanar el favor al genial Dani Miquel (Daniel Miquel i Antich, l’Alcúdia, 1967), que tant admire i que tant estime. Sabia que Dani tocava molt bé la viola de roda, l’havia vist fent-ho amb Trencaclosques–Rodamons Teatre. I, en efecte, quina barbaritat de solo!!! I que bé que ens ho vam passar gravant-ho, envoltats de bells instruments! La cirereta, esta volta, la va posar Sergi amb la percussió, sacsant una barretina de bufó amb cascavells en els extrems.
