A final de la primera dècada de 2000, una polèmica avalotava les aules de secundària: l’enrenou venia causat per la decisió de la Conselleria que l’assignatura Educació per a la Ciutadania s’havia d’impartir en anglés. Una forma de posar una mordassa a docents i estudiants en una assignatura el temari de la qual versava sobre valors democràtics i drets humans. Més encara, una maniobra, disfressada de plurilingüisme, per a arraconar el valencià en la funció lectiva; no caldrà més que recordar l’anècdota del conseller Alejandro Font de Mora, el 9 d’abril de 2008, parlant en anglés al ple les Corts, una llengua no oficial, tot desitjant que arribara el dia que les sessions en la cambra es pogueren desenvolupar en eixe idioma. Quina frivolitat, quina vergonya, la persona que dirigia els departaments d’educació i cultura demostrant que no creu en la diversitat lingüística i que no entén quina és la funció d’una llengua auxiliar d’ús internacional.
Guillem Soler, un dels amics que freqüentava la tertúlia del Casal, també era dels qui tenia una columna en el Crònica. Publicava, sota el pseudònim Pinky, tota mena de sàtires i boutades. En una ocasió el seu article consistí en un seguit de traduccions macarròniques de tòpics de la fraseologia valenciana més hilarant. L’assumpte em va fer gràcia i vaig pensar que, fins i tot, allò es podia cantar. Pensat i fet, pocs dies després tenia una música.
Vaig preguntar a Guillem fins a quin punt era ell l’autor del text i em va explicar que tot partia d’un fil trobat a Internet, en algun blog, al qual s’havien anat sumant comentaris i que havia corregut per diferents mitjans. Es tractava, doncs, d’un text col·lectiu i obert (nosaltres mateixos vam afegir les dos darreres frases: «Let’s go, clap your hands» —aneu tots a fer la mà— i «Hey, Blackberry-Fountain, leave the kids alone!», que féiem als concerts però no estan en la versió del disc). Investigant-ho més a fons, vam donar amb l’iniciador d’aquella broma i va resultar ser un jove empresari de Xixona (l’Alacantí), un tal Fabián López Coloma; com que jo feia llavors els tràmits per a registrar la cançó en la Societat General d’Autors i no volia cap problema de drets, vaig contactar amb ell per fer-lo signar el paper on consta com a autor de la lletra.