Quan em vaig capbussar als llibres de Lluís Roda, vaig trobar, al principi del poemari Elogi de la llibertat, una pàgina que em va deixar trasbalsat; llegint-la vaig experimentar un potent déjà vu.
A un inici admonitori seguia una evocació d’aire costumista, en un dels múltiples registres de Roda, que sap administrar i elevar elements de la quotidianitat. La història que s’hi reconstruïa resultava coincidir quasi fil per randa amb un record meu d’infantesa. Allò, aquella trapelleria insignificant que a ningú no l’importava i de què ni jo mateix me’n recordava, m’havia succeït a mi, personalment.
Enteneu-me, el meu record no era en aquell cantó de València (per això em vaig prendre la llibertat d’eliminar del text la menció al “carrer de Granada”). El meu record era pels voltants de Trànsits, a tocar de l’apeadero de Benimaclet. Igualment, la menció a un mort en uns cables d’alta tensió, el meu cap el situava en un altre lloc. Però tant se val. No importa si l’escena succeïa en un barri del sud de València com Montolivet –on va créixer Lluís–, o del nord, en el meu camí diari cap al col·legi Claret. La cosa és que a la ciutat hi havia multitud de cantons a punt de ser engolits per l’asfalt i, l’altra, que nosaltres podíem topar de cara amb aquell tabú que la nostra immaduresa enfrontava així, amb una crueltat entre innocent i estúpida... Els quatre versos inicials m’apel·laven a mi, directament (l’objectiu màxim a què pot aspirar qualsevol artefacte literari) i em deien que era jo qui devia oblidar aquell record de merda.
Vaig pensar que podríem posar música a eixa història, a la manera com Johnny Depp xarrava en algun disc de Goran Bregovic. Contar-ho amb música. El meu cap va saber recordar una vella melodia que havia estat a punt de deixar perdre, una música amb color de llum de fanal i olor de licoreria.
La col·laboració de luxe, en este cas, la va fer Pablo Gisbert (un altre guitarrista ontinyentí excepcional, vinculat també a la factoria AdLibitum i alumne avantatjat de Graham Foster) qui acabava de comprar-li un pedal steel, poca broma, al guitarrista d’M-Clan. Em vaig plantar a casa de Pablo i allí vam gravar la seua aportació magnífica, com caiguda del cel.
