A finals de 2005, el Casal Jaume I impulsat per ACPV acabava de canviar de seu, deixava el vell local del carrer Tomàs Valls per un més apanyat al parc Mestre Ferrero. Una de les seues activitats s’hi assentà: la tertúlia literària de la qual era alma mater Pep Alfonso (Josep Antoni Alfonso i Díaz, Ontinyent 1971, fotògraf, escriptor, mestre de ioga). La primera sessió al nou local tingué com a convidat Salvador Jàfer i Sanxis (el Ràfol de Salem, 1954), escriptor de la comarca i de referència en la poesia valenciana, capdavanter en la generació dels setanta. La seua producció, recollida per 3i4 a Produccions Ansietat (1970-1988), mereix estima. Després d’una aturada editorial, Jàfer havia publicat un llibre de prosa poètica, El desert (Edicions 96, 2002), fruit de l’experiència viscuda en diversos deserts del món. Vingué a presentar això i la seua incessant activitat al web Terra d’Enlloc. Durant el col·loqui, algú li va demanar què hi havia anat a buscar exactament, al desert. El poeta va respondre, profund, que el mateix que veníem a buscar eixa nit la majoria dels assistents: una paraula que ens ajude a entendre’ns des de dins. Va ser així que Jàfer va oficiar, involuntàriament, en el bateig d’aquell grup literari: des d’eixe dia, Pep Alfonso va anomenar el seu blog El desert de la paraula, i les convocatòries les va fer sempre amb eixe nom.
Tres anys després, quan treballàvem en el repertori de Molles, revisant Produccions Ansietat vaig trobar allò que més em va agradar al final: Navegant obscur era una mina de plata. Vam triar tres fragments (dels poemes “Poètica per a navegants”, “A la manera de Ricardo Reis” i “Corsari") i ens vam repartir les veus.
