Severí Vila, “Nino”, és professor i escriptor sense obra publicada. En certa ocasió es va deixar caure per la tertúlia del Casal i Sergi el va presentar com un amic seu d’Oliva, un company de facultat. Degué ser en la següent d’aquelles reunions mensuals o no sé en quina –però sí sé que estem parlant de finals de 2006– que Nino tornà a ser convidat. Aquella nit ens va enviar un missatge al telèfon dient que res no li agradaria més que ser allà amb nosaltres, però que estava convalescent d’una operació quirúrgica i guardava repòs al llit, a sa casa de la platja d’Oliva. Després, amb una periodicitat aproximada de cada quatre o cinc minuts, hi entrava un nou missatge d’SMS (parlem de l’època pre-Whatsapp) i en cadascun d’ells, una estrofa del poema “Planys del malalt”. No crec que “Nino” el componguera en eixe mateix moment, els minuts entre enviaments devien correspondre al temps que li representava copiar-lo, però el mèrit és el mateix. Vaig quedar impressionat per la qualitat del text, a l’estil dels poetes tardomedievals com Jordi de Sant Jordi, aquells darrers trobadors que conformen la nostra poesia més aristocràtica. Vaig anotar acuradament aquell poema i, mesos després, el vaig convertir en cançó.
Per a la gravació vaig comptar amb la percussió de Vicent “X” Vila i amb el contrabaix de Miquel Payà (amic del temps que vam treballar junts a l’institut de Banyeres de Mariola, el seu poble, on ha sigut durant molts anys el professor de Música). En aquell temps, el meu estudi casolà no estava gens insonoritzat, seguia el consell de Devendra Banhart que diu que als discos s’ha d’escoltar tot allò que passa al voltant dels músics, per això de fons hi ha un poc de tot: el soroll de l’escurada, el gos d’un veí...
