En 1993-1994 jo tenia un grup, Rubber, en dissolució. La marxa d’Honorio havia sigut una hemorràgia que no es va poder tapar (malgrat haver provat dos o tres guitarristes diferents) i com a trio, vam topar amb dificultats. En un moment donat, vaig proposar un nou repertori de cinc cançons, per primera vegada en valencià. No va fructificar, el meu gir identitari els sonava a polititzar i a mí no me mola, tronco (les lletres, ho reconec, no eren massa bones). La negativa xocava de front amb el que jo necessitava, però en realitat, tenien raó, allò ja no era Rubber. La maqueta, ni es va acabar. Cinc cançons (una de les quals titulada “Mar de fons”, on tenia ben pensat un solo de guitarra), van quedar desades en un racó. No aconseguisc recordar a penes res d’eixes lletres.
Pels mateixos dies de 1993-94, casualment a escassos dos-cents metres de ma casa a València, en un baret de la senda de l’Aire, a tocar de l’institut Benlliure, Sergi Torró, Pep Alfonso i Antoni Cabanes estaven fundant el Col·lectiu Sant Dimoni. He llegit les actes, molt divertides, d’aquelles reunions. Coincidien tots tres estudiant a València, dos d’ells a l’Escola d’Arts i Oficis, per això quedaven allà, al meu barri.
Llavors ni Sergi sospitava que ell, catorze anys després, hauria escrit un poemeta titulat “Sant dimoni”, ni jo que me’l trobaria en un llibre i descobriria que anava a entrar perfecte a “Mar de fons”.
La cançó «Sant dimoni» quedà descomunal, amb moltes capes, i els cors de Marc, d’El Corredor Polonès. Quant al solo amb dístor, li vaig dir a «Carnisser» que encenguera les calderes de l’infern, que volia confrontar-lo amb l’arpa celestial que fa, de fons, un sinte.
