Nostàlgia de la pedra – Amor – Bressol · 60 Cantons

David Mira (Ontinyent, 1955) és un dels noms –com Ximo Urenya o Josep Antoni Mollà– de la generació d’escriptors que sostingué, en paper, el setmanari Crònica (1985-2010). En l’època final, Pep Alfonso hi treballava, i ja he contat abans que jo també col·laborava... Per ací ens va arribar la pista de l’obra de Mira, que em va semblar representativa d’un cert civisme i un desig de nació, i literàriament molt digna.

Sembla que el poeta passava una mala temporada, reclòs a casa. Vam coincidir uns quants en el propòsit de fer-li un reconeixement i això portà a preparar un treball amb tretze números de poesia musicada, que vam presentar en directe dos voltes i després vam gravar. Arrossegava jo aquells anys alguns trastos massa vells i micros de baixes prestacions, però així i tot vam saber traure avant este treball de dark folk. En la part musical va col·laborar Marc Pérez Fuset (El Corredor Polonès, Gàtaca), que llavors portava el casal i va estar vinculat al grup uns dos anys. Va ser molt d’agrair veure’l implicat i sabent moure’s per fora de la seua zona de confort (que és l’indie i el rock alternatiu).

També a El pèndol i la terra recitaren (i feren percussions, aportaren samplers, il·lustracions...) Pep Alfonso, Sergi Torró, Vicent X. Vila i Josep Àngel Revert.

Text inclòs al programa de mà d’El pèndol i la terra

Dels molts oficis que la vida moderna ha portat al tràmit funest de la liquidació, ben pocs n’hi ha de més suggeridors que el de saurí: la persona que, armada de bon olfacte i d’una vareta o pèndol, desxifra el llenguatge que parla la terra mirant de descobrir per on flueixen les aigües subterrànies, aquelles glopades de vida oculta, una informació que comparteix amb noble altruisme, situant-se, així, molt més a prop del bruixot —del poeta— que no pas de l’enginyer —del polític— que tracta de solucionar deserts de què ell mateix és causa.

David Mira, fa ara un grapat d’anys, va abaixar l’orella fins a la terra —una terra que en gran part cobria ja l’asfalt—, intuint un poderós corrent amb la força insurgent del bell idealisme, i ens en va assenyalar la direcció. Ho va fer des de la producció literària (de la qual la desena de llibres publicats fins ara mostra tan sols la punta de l’iceberg) i des d’un periodisme que intervé en la vida cívica del poble (per exemple, amb el paper fructífer que va exercir a Ràdio Activa o el que exerceix encara a Crònica). Aquell dit ens ha fet mirar també sovint el parany, el desencís, la solitud, la renúncia: massa vegades els mateixos «companys», enfollits o amargats, han volgut detenir-ne el moviment, arrabassar-li aquell pèndol i fer-lo invisible, amagant-lo al fons del darrer calaix de la darrera andròmina de la darrera cambra.

Alguns membres de la tertúlia El Desert de la Paraula, plenament convençuts que David Mira mereix —però, desgraciadament, no ocupa— un lloc destacat entre els poetes valencians contemporanis, hem anat aquesta vegada més lluny d’allò que fem habitualment a les nostres reunions «recreativoliteràries», i hem decidit realitzar un muntatge poeticomusical públic, acte que es vol constituir, modestament, en homenatge i reivindicació de qui per a nosaltres, que som entre una i dues dècades més joves, representa una veu literària estimulant i una posició ètica admirable: en David Mira i Gramage, el poeta d’Ontinyent.

El Desert de la Paraula, maig de 2006

LletraText: David Mira i Gramage · Música: Jesús Barranco i Marc Pérez

Nostàlgia de la pedra

I recórrec encara els vells carrers, amunt, amb la nostàlgia dolça d’un bell agonitzar. Pelegrinatge absurd d’aquell qui cerca empelt en l’aire del no res! Qui ens tornarà el que fou, per tornar a ser bell...?

I malgrat tot, l’encís em porta de la mà Vila amunt, pels racons secrets, on vibra encara la calma transparent d’una absència, d’un temps assegut, segles fa, en la penombra fresca d’uns murs que ho saben tot però que ignoren l’ull.

Carrerons adormits en la difusa llum d’història esmorteïda al fons dels atzucacs.

Amor

Vida em dic, si em diuen llibertat. Amor em sé, si tu ho saps. Compartir.

Fidel a un temps he de ser, si te’n vas i no t’enduus tot aquest foc, amor.

Va haver-hi un temps en què vàrem poder aprendre a amar, aprendre a tenir set.

Ara hi ha el vent, camí per fer, hi ha el buscador perdut en llibertat.

Cançó de bressol

Jo tinc una llarga vida que van donar-me lluitant, la vaig rebre d’heretatge i vull deixar-la puixant.

Jo tinc una barca antiga que s’ha perdut navegant en la llarga travessia a Ítaques que arribaran.

Jo tinc una nova ruta que he de fer amb un infant, junt amb la meua companya, ben agafats de les mans.

És la ruta de l’antiga nova vida que hem trobat. És llarga i feta de dubtes i l’hem d’omplir estimant.

Epíleg

L’esperança està feta, potser, d’uns ulls d’infant, o d’una alba vermella sobre la vall silent.

Però, també, del dubte quotidià, de l’instant violent de tendresa al nostre interior fosc, des d’on aquella espurna ens arriba al cervell per tal de retornar a l’esperança de ser en la mesura justa de conviure en un lloc que és un plural trosset de món, de cadascú, que vivim, per exemple, on comença la vall.

Nostàlgia de la pedra – Amor – Bressol

Fitxa tècnica

Text inclòs al programa de mà d’El pèndol i la terra