En 1996 la meua vida havia patit molts canvis; per dir-ho curt, m’havia casat, tenia faena estable i havia canviat de residència. Estava bé, molt bé, tornar a València a veure què feien els col·legues i comprovar com també ells i elles canviaven. Per això vaig acceptar encantat la invitació de Dani Cardona d’anar a fer una ullada al seu estudi nou, Experience, que havia muntat a Alboraia, un projecte que iniciaven junts Isa Terrible i ell, que eren parella. Aquell dia estaven gravant la que després resultaria ser la primera cançó en la discografia d’Una Sonrisa Terrible. La meua sort, quin privilegi, ser allí i poder participar: en fi, em vaig trobar amb una Gretsch a les mans, em demanaven algun punteig, potser algun acord especial...
Esta col·laboració amb Isa i Dani s’explica sobretot perquè no feia molt que havíem tocat junts, a l’última etapa (la quarta o cinquena) de Las Terribles. Però l’amistat venia d’arrere. Coneixia des dels darrers huitanta els germans Dani i Eugenio Cardona, de Los Flacos, gràcies a Juanky, el nostre baterista en Rubber. Estàvem junts en allò que es diu una “escena”, una sèrie de grups de la ciutat que ens movíem habitualment pels mateixos locals, perquè anàvem tots als concerts de tots (i després tornàvem a veure’ns al Continental o al Perro Negro): Rubber, Los Flacos, Los Garfios, Girasoules, Scooters, La Gran Esperanza Blanca, Amor Sucio, Carmina Burana, Las Máquinas, Vitamina Vil, Doctor Divago, Rock‘n’Bordes, Julio Garcerá y Mala Seguida, Club 430, Imprevisibles, Balas Perdidas... i Las Terribles, que regnaven des de la cabina i la barra de l’emblemàtica sala Gasolinera.
Amb Los Flacos la relació era major, ens véiem fins i tot en els assajos i les maquetes. Una companyonia que es va enfortir fins a formar una espècie d’escuderia durant els anys que Eduardo Guillot va assumir el management d’algunes bandes, tasca que va intentar compatibilitzar momentàniament amb el seu treball en el periodisme musical.
El debut de Los Flacos s’havia produït en Gasolinera en primavera de 1989, compartint cartell amb Rubber i Imprevisibles (festival del Noticiario Moderno de Radio Klara). Mesos després, en confiança, Los Flacos em van demanar fer-los de pipa (auxiliar d’escenari) al concert a Arena Auditorium en què es van alçar amb el primer premi del concurs de l’IVaJ, el Circuit Rock-89. La faena consistia en tindre a punt dos guitarres perfectament afinades per, si passava res amb les d’Eugenio i de José María, fer un canvi ràpid. No va fer falta, però mai de la vida oblidaré aquella nit, per dos raons. Una: allò em va permetre viure la final des de dins, sense imaginar gens que l’any següent seria jo qui cantaria en eixe escenari i seríem Rubber qui ens enduríem el guardó Circuit Rock-90. Dos: aquella nit eufòrica d’octubre de 1989 vaig conéixer Xusa, la meua dona; me la van presentar entre la colla de companys d’estudis d’Eugenio. (La frase que he deixat escrita al cantó 10, “Filla, este supermercat era abans Pachá Auditorium; ací, quan es deia Arena, és on coneguí a ta mare”, és certa, ja veus).
Quatre anys després, enmig de la sotsobra de Rubber, Dani Cardona em va vindre a salvar en proposar-me ingressar a Las Terribles com a guitarrista. Vaig acceptar i no vaig errar (em va servir per esmortir el dol). Eixa plaça l’havien ocupada il·lustres del rock valencià com Willy Fuster (La Resistencia, Scooters...) o un tot-terreny com Jose Luis Martínez Burguet; el meu currículum com a ex-Sade podia encaixar. Amb Isa i Mari, Las Terribles, Dani a la bateria i el baix sòlid de Paco Fita (Los Flacos) donàvem forma a un show electritzant. Durant l’any i mig que em vaig mantindre a la banda em vaig divertir prou als assajos i als tres o quatre concerts. Passat l’estiu de 1994, vaig guardar un temps la guitarra a l’estoig (per centrar-me en aprovar una oposició).
En total, Las Terribles van estar actives entre 1985 i 1995. Després va ser el torn d’Una Sonrisa Terrible (1996-2010) i del següent projecte d’Isa i Dani, Desguace Café (2012-2015). Recorde l’alegria de cada vegada que he sabut d’ells; els escoltava, per exemple a Radio-3, fent-se un nom ben merescut. Cal esmentar també les facetes de productor de Cardona –primer a Experience, després a Estudio 12– involucrat sempre en discos excel·lents (Doctor Divago, El Ser Humano, Petit Mal...) i d’il·lustrador (a mi, per exemple, em va tatuar una guitarra). En la seua penúltima etapa, Dani ha sigut, fins fa escasses setmanes, el baterista del grup Ramonets. Ja en porta una altra entre mans: acabe de veure’l estrenar cançó amb un grup de nom orwellià: Noveno Plan Trienal.
