Miguel Ángel Cruz Izquierdo “Miguel A” (València, 1965) és un col·lega meu de tota la vida, dels de l’època de l’institut, un més de la colla, de quan nosaltres érem en Sade i ell també començava amb el baix en Museo de Sombras. En estiu de 1987 “Miguel A” em va convidar a una festa, a la Pobla de Vallbona. La donava un amic i veí seu, el del xalet d’enfront (en la part que els poblans anomenen Rascanya, els chaleteros Monte Colorado i la resta, en aquell temps, “ahí on està Galaxie Disco”). Aquell veí seu havia guanyat una plaça de funcionari i volia celebrar-ho. S’havia comprat també una bateria Pearl, em va contar, “busca algú que li diga com es toca”.
Allí me colé, en el party de Juan Carlos Moral Payà “Juanky” (València, 1962). Ens vam caure bé i vam acordar que jo mateix li faria unes primeres classes de bataca.
Com que Honorio i jo estiuàvem a l’Eliana, arrimar-se a Rascanya era un moment i vam començar a freqüentar aquell garatge. “Juanky” ho pillava tot i s’ho treballava; al cap de quatre mesos ja ens divertíem fent versions de U2, Talking Heads, Radio Futura, The Smiths, The Clash, Bowie, els Stones...
El següent pas vingué tot seguit, és clar, perquè jo feia cançons. Vam fer una banda, el quartet Rubber Souls (1988-90), més tard anomenat Rubber (1991-93).
Per 1988 tot estava encara molt verd, però ja teníem una demo de quatre temes gravats per José Manuel Moles a casa del showman Joan Monleón. En agost, debutàrem en directe a les festes de Cárrica (l’Alt Palància), un concert amb Machine Gun. Amb eixe grup del baterista Víctor “Acnex” i tres xics anglesos –Ian, Paul i Steve–, compartírem algun temps local i equip, tant a la Pobla com quan, en 1989, vam traslladar la base d’operacions a Benimaclet: als locals de Fábrica de Futuro que llavors portaven el cineasta Valentí Figueres (DEP) i un vell conegut nostre, Paco Martínez López, insigne benimacleter.
1990 va esdevenir un remolí de canvis i sorpreses. Va començar amb l’agreujament de la malaltia que s’emportà mon pare (Honorio Barranco Calonge, Ledesma de Soria 1931 – València 1990). Jo havia acabat la llicenciatura que m’havia permés esquivar momentàniament el servei militar obligatori; podia haver forçat un any més objectant i fent després, com els meus germans, la Prestació Substitutòria (regulada l’any següent, 1991); però vist que al sorteig m’havia tocat València, els quarters de l’Albereda, vaig acceptar-ho, ara que la mare ens necessitava a prop. La mili a la ciutat em robaria temps, massa, però no tant com per a no poder continuar els meus projectes (a més dels musicals, prenia classes d’interpretació i doblatge a l’escola d’Alfred Oltra de mestres tan bons com Manuel Molins, Francesc Fenollosa o Lluís Miquel Campos).
En primavera vam començar la col·laboració amb Carlos Goñi (Carlos Javier Crespo Goñi, Madrid 1961) qui va ser el nostre productor fins a final d’any. En aquell moment, Carlos acabava de llançar el primer i magnífic disc de Revólver, després de posar fi a l’etapa en Comité Cisne, de qui Rubber havíem sigut molt fans. Jo el coneixia d’abans, inclús havíem tocat junts en 1984 en la banda de Los Inhumanos, escadusserament, dos o tres bolos (recorde molt el de Pachá). Ara, fruit d’aquella nova col·laboració amb un fora de sèrie com Goñi, el màster de l’EP Rubber Souls ens va obrir les portes del Circuit Rock 90; mesos després, NOSE el publicà gràcies a l’impuls de Miguel F. Jim (La Norma, Radio Klara...).
Vam anar superant fases del Circuit per diversos locals; al Bésame Mucho tinguérem per rivals els ontinyentins Alcohólicos Crónicos, futurs amics meus. El mes d’octubre va ser una autèntica bogeria: sota, cavall i rei. Em va tocar demanar-li un favor a mi teniente (i fer-li a canvi uns deures universitaris d’un llibre d’economia en francés) per aconseguir lliurar de servei tres divendres seguits, en els que vam afrontar: 1) la semifinal del Circuit Rock 90 en Garage (conserve eixe concert, gravat per Morgan), 2) la final a Arena Auditorium (la vam guanyar, com he anticipat al cantó anterior) i 3) el concert a la Plaça de Bous com a teloners de Ramoncín.
Aquella inesperada part del premi –una plaça de bous plena– podia tindre trampa, un salt mortal. Passar en un mes de tocar en el Glop a fer-ho davant milers de persones, tenia risc. Mai he sentit tanta por escènica com aquell vespre. Per sort, anàvem preparats, o almenys no vam fer cap cagada (més allà de certa botella de ginebra sostreta del camerino de Ramoncín). A la mitja hora ben assajada vam sumar “Lola”, la versió de The Kinks que férem famosa anys abans Sade, i això va servir per animar un poc la gent que omplia la plaça.
La resta del premi: un milió de pessetes (sis mil euros) que vam gastar íntegrament en instruments i material; més cinc dies a Tabalet Estudis, incloent honoraris del tècnic i del productor; més l’edició en vinil d’eixe màster. Increïble. Quin colp de sort! Estàvem que no hi cabíem, de l’alegria.
Les setmanes següents van ser intensives, a les ordres de Carlos Goñi, deixant tot a punt per a no desaprofitar ni un segon dels cinc dies d’estudi, que donaven per al que donaven: els temes gravats en desembre a Tabalet constituïen només una cara de l’LP. En faltava una altra.
Era el moment d’apostar per nosaltres: pagar-nos una setmana més d’estudi, i ho férem. Reservàrem uns dies de juny a Estudio 12, a Ciutat Vella, també guapet però més econòmic, que portaven els germans Domínguez. El problema era que Goñi no podia, no estava disponible, llançat aquells dies cap a l’estrellat amb Revólver i compromés també en altres produccions (La Gran Esperanza Blanca...). Ens va suggerir que l’esperàrem fins a la tardor, quasi un any, i vam dir que no, que assumiríem nosaltres els arranjaments que faltaven. A Carlos no li degué pegar molt bé, però, francament, no vam veure una millor alternativa.
Com tampoc la vam saber veure durant la negociació entre el nostre mànager Eduardo Guillot i el segell madrileny Munster, que va fabricar l’àlbum. Pensàvem que era la distribuïdora adequada, però es van limitar a fer el negociet amb l’IVaJ i enviar el disc, que devien considerar d’un concurs “provincià”, a un racó fosc del catàleg. Cap promoció. Hagués sigut més intel·ligent fer menys còpies i en CD, la novetat aleshores, millor que omplir les botigues de discos (només de València!) de vinils de poc gramatge (no sonen bé!) que tants anys després encara et trobes al rastre per quatre euros.
Però, tot i els banys de realitat, nosaltres en aquell 1991 érem feliços, gaudíem molt de la banda. Eixíem a un concert mensual, i alguns els recorde fantàstics: el Villa de Bilbao, el Bar Toro de Rubielos de Mora... Altres no tan fantàstics, com el del poliesportiu d’Ademús, compartint cartell amb Banderas de Mayo: eixa nit vaig beure massa (una botella sencera de Ballantine’s no és pas cap bona idea, creieu-me...).
De les cançons autoproduïdes de Rubberband, probablement esta “Tela de araña” és la més valuosa.
