“Blues de la setmana” era el hit, la cançó amb ganxo, la que el públic de Rubber més agraïa. Tenia un baix vacilón, un riff canyer, ritme, un estribillo... Tenia també un problema: la lletra, que era en primera persona i el personatge de la cançó, no era jo. Em tocava interpretar-lo, però era més aviat qualsevol altre tipus dels que coneixia dels billars, gent del trapicheo, el tràfic menut, i de donar-ho tot el dissabte i arruixa que plou. Xavals que vam creure en un cert moment que la llibertat consistia en col·locar-se. Esta cançó, tot i ser la primera de Rubber, la música era anterior, de Sade, havia resistit totes les èpoques i cada vegada em costava més interpretar-la amb eixe posat troglodita tan dels xics de la meua generació, de autocine d’estiu i problemes amb l’alcohol. Per dir-ho en llenguatge de hui, el machirulo de la lletra no soc jo; l’autor empatitza amb l’altra, amb Charito.
El productor va veure clar que a este tema calia donar-li un toc E Street Band; ja comptàvem amb el teclista Pau Viguer a l’estudi i Goñi, definitivament, que volia un saxo. Va preguntar al tècnic quin era el millor saxofonista que tenien per a fer una sessió. Brunet va respondre que, sense cap mena de dubte, Perico. I que estàvem de sort, afegí, acabava de tornar de Barcelona i prompte marxaria a Amèrica, però ara era a València, on estava acabant un dels primers treballs, o el primer, al seu nom.
Una hora després, allí el teníem: Perico Sambeat (Godella, 1962), cridat a esdevenir un dels grans músics de jazz del món, venia a gravar el saxo. Va saludar amb el cap i va passar a cabina. Goñi li va cantar la melodia que buscava i dos indicacions més. Ho gravà tot al primer take, tornà a la taula de so, mentre ho escoltava va preguntar quan cobraria i saludà de nou amb el cap ans d’eixir. Em pareix més que probable, segur, que Perico ni recorde l’anècdota ni la cançó ni menys encara per a quin grup estava tocant, ni falta que fa. Però li demane disculpes per si algun dia ell llig açò i considera excessiu que haja presentat com a featuring el que en realitat no va ser una col·laboració, sinó una sessió.
Qui sí es va marcar una col·labo vaig ser jo mateix en el rescat de «Blues de la semana» d’El Respetable, el grup d’Óscar de Les, al segon volum del seu Tributo a bandas valencianas (To Jail Records, 2012).
