Durant uns mesos vam jugar a que érem “punk”. Vam donar eixa imatge en papers que marcaven tendència, com el número 2 del fanzine Estricnina, on Rafa Cervera ens qualificava del grup teenager més fun de la ciutat. A l’entrevista, el Jose explicava així les nostres intencions: “divertir y divertirse”.
Volíem ser “nueva ola”, la classe de rock que el neofalangista “El Zurdo” (KK de Luxe, Paraíso, La Mode) canonitzà com a “música moderna” al títol del seu llibre de 1981. Ens havien servit d’estímul grups locals com La Morgue, La Banda de Gaal o Rímmel. La irrupció humorística de Siniestro Total des de Vigo també va resultar una gran influència. El punk ens oferia una coartada per a tirar-li morro i ausades que li’n vam tirar. Pedal de distorsió MXR, gest de malote i accelerar el ritme, això era molt punky, créiem.
I una merda, això era “la puntita nada más”. A València ja hi havia uns quants punkies dels de veritat, i tant que n’hi havia. Tot un ambient, “la basca de la lechería” de la plaça Rodrigo Botet. Eduardo Guillot ho ha contat bé al llibre Miles de muchachos. En febrer 1983, ens plantem en NCC (Nou Café Concert, dirigit pel mestre Tonipep Rodríguez Sellés), de teloners dels colossals Interterror, a qui acabàvem d’avançar inesperadament en la gravació d’un disc, i allí, davant de tot el punkerio de la ciutat, acabem expulsats de l’escenari a empellons. Així ens vam graduar en punk.
Que moniatos, fent tot aquell rotllo irònic suggerit pel mànager, bromejant sobre que érem crios, amb una botella de llet... Davant dels punkies era com tocar-los els ous, era provocar-los. En “Y nos comerán” ja ens cridaven “¡moñas!” i de tot, i Melchor: “Ay, cómo sois, qué gamberros...”. Tres o quatre cançons apurades i “venga, la última”, la brometa aquella amb què tancàvem, “Vamos a la cama” de la Familia Telerín a ritme esbojarrat. Que inoportuna, va ser el senyal! U a qui tots anomenaven “El Loco” (qui acabava de desfer Guerrilla Sub i estava a punt de formar Generación 77) se’n puja cara a mi, a continuació un altre a per Melchor, i a colps i escopinyades ens van fer baixar d’allà. L’staff d’NCC, superprofessional, s’interposaren i ens aïllaren en un reservat per evitar més hòsties. I aquells encara aücant-nos: “Porque está ahí el Gitano, que si no os lleváis una buena”. En efecte, allí estava Tony Vidal “Gitano” (Antonio Vidal Batiste, València 1956), DJ “de llegenda”, que se’ns enduia a tocar eixa mateixa nit a Hiedra, el seu club privat a Montserrat (la Ribera). Eixa nit, una altra botella de llet, una altra volta a tancar amb “Vamos a la cama”...
Dies després, l’entrevista a Melchor que publicà Joan Benlloch al Noticias al Día ho contava tot al revés de com havia succeït. El titular: “Los únicos punks de Valencia somos nosotros, los demás son sólo niños”. Interterror van replicar l’endemà: “Son niñatos oportunistas”. Ells tenien la raó, però nosaltres més sentit de l’humor.
Per maig, telonejant La Morgue a la plaça de la Mare de Déu de València, obtinguérem el doctorat en punk amb una perillosa invasió d’escenari durant l’homenatge a Eduardo Benavente (Pegamoides, Parálisis Permanente), mort pocs dies abans.
Una vesprada del mateix mes, d’amagat de «Batty», anàrem Melchor, el Jose i jo, als locals d’assaig de Campanar, convidats per la baterista Amparo Durbán, a fer-li una prova, se suposava. Huit compassos, aguaiten allà dos punkis i de seguida s’esborren. Minuts després, amaneix tota una colla, descollonant-se com hienes i, al davant, «el Enano Infiltrado» (F. Xavier Garcia Boix, Interterror, La Resistencia) amb una calavera-cendrer a la mà... «Vaya, vaya, vaya... hoy vamos a saber aquí quién es de verdad un punk y quién un niñato...». La tocata es va desbaratar per complet i crec que Melchor s’endugué alguna picada de cresta, mai millor dit. Mentre jo protegia la guitarra, Amparo s’interposava entre Melchor i «el Enano» que s’aguantaven la mirada a dos pams: «¡No, Paco, no! ¡¡¡Por favor, Paco, nooo!!!». De tebeo.
Per coses així vaig entendre que l’etapa punky havia d’acabar. Millor em deixava una coleta post-punk, més en l’onda del que feia el nostre productor Adolfo en Ceremonia i en Seres Vacíos.
Quan en setembre Tony Vidal “el Gitano” va passar la residència d’Éxtasis i Hiedra a Chocolate (les Palmeres, Sueca) nosaltres vam fer d’eixa disco un referent i un dels antres favorits per als caps de setmana. Un gest del Gitano als de la porta perquè ens deixaren passar debades et feia sentir “guau!”. Començàvem el dissabte a MyWay (Burjassot), on currava el company d’institut Vicente Romero, veu de Nicaragua Nimanagua; seguíem en Tropical (abans de ser ACTV), on punxaven a voltes els germans de La Tienda del Disco (Cali, Quique, Hugui), també del barri; i acabàvem unes vegades en Espiral i unes altres en Chocolate, on podíem trobar, per exemple, un concert en sessió golfa. Allí vaig viure moments sensorialment molt intensos: la barreja de dark rock i pista de ball, les dos o tres ocasions en què vaig provar la mescalina (diuen els que entenen dels prolegòmens de la Ruta que com la d’aquell estiu del 83 no se’n va tornar a trobar mai més)... Quina disbauxa! En aquell context, el nostre funky-punky va anar derivant cap a l’estil cràpula, desmanegat i lisèrgic de las Hornadas Irritantes.
Quan a final d’any vam firmar amb Master, el cap de l’agència, Miguel Ángel Vercher (marit de Pepa Villalba, cantant de Vídeo, DEP), va delegar en Tony el Gitano el paper de road manager de Sade. Una bona decisió, si haguérem sabut orientar la banda cap a eixe so de molts quirats construït amb piles i piles de discos de importació, el so de la València hedonista i avantguardista dels huitanta, el que havia iniciat Carlos Simó a la cabina de Barraca i que, a la seua manera “sinistra”, també provocava “el Gitano” des de Chocolate. Qui sap de qui no haguérem pogut acabar fent de teloners si haguérem sigut una miqueta menys roïns i si el productor Vicente Sáez no hagués desviat tant la direcció ni s’hagués immiscit tant en les tasques de management... Certament, Tony Vidal no va tindre possibilitat real d’influir directament (sí indirecta) en la línia musical de Sade; ignore si ens dedica cap paraula al seu llibre de memòries No es fácil ser dios (NPQ editores, 2023).
Este “Mi chica es un ciempiés” live at the Apollo of Olive condensa el que érem en 1983. Eixe concert en concret va ser el primer en què Tony “el Gitano” obria pas a la nostra comitiva en qualitat de road manager. A la taula de so, Ramon Gilabert i Miguel F. Jim, La Norma, en van fer la gravació en cassette, una cara per a cada grup.
Sade
Il·lustració de Jesús Barranco per a la resurrecció de 2012
MELCHOR RUIZ «PANDERÉIBOL»: voz, botella de leche
JESÚS BARRANCO «COLORADO WOMAN»: voz, guitarra Funkypunky
HONORIO BARRANCO «COLORADO MAN»: guitarra Ñeckñeck
JOSE ANTONIO PORCAR «EL JOSE»: bajo Dumdum
JOSE MARÍA PEÑARRUBIA «BATTY»: batería Tracutracu
